Persones darrera de les estructures d’estat. Daniel Condeminas

Els darrers atacs als mitjans públics de la “Corpo” –des de l’absurda acusació que no són res més que eines de propaganda de l’independentisme, a l’execrable linxament de la caverna mediàtica d’un dels més clars i guardonats exemples de servei públic adreçat als infants i joves, l’InfoK- demostren dues coses: la importància que tenen TV3 i Catalunya Ràdio com a vertebradors de la nostra societat; i que davant d’aquest fet incontestable, les agressions seran constants. No siguem ingenus: hi ha poderosos interessos que no dubtaran en emprar el joc brut, passant la seva piconadora mediàtica per sobre d’excel·lents professionals, nenes i nens, i el que calgui. Resposta? Cap fred per no caure en cap provocació, i no descuidar el factor humà… Factor humà?

Doncs sí, parlem de les persones que integren un dels més importants èxits de la Generalitat de Catalunya recuperada, i que seran claus per garantir la maduresa democràtica d’aquesta etapa històrica que estem protagonitzant. Parlem dels dos milers de professionals que hi dediquen esforços diaris en produir, programar i difondre una oferta comunicativa audiovisual de primera qualitat; al costat de molts i molts altres que, des de la producció independent, han estat i són claus per a aquesta exitosa realitat. Els hi cal treballar en clima positiu, i amb un model de mitjans engrescador i ambiciós.

No serem tant ingenus per pensar que amb la cobertura dels mitjans de la CCMA tenim, tindrem, prou per garantir que tota la ciutadania del país accedirà a una informació veraç, independent, i amb opinions contrastades sobre tot allò que haurà de decidir col·lectivament d’aquí un any. No n’hi haurà prou. Per tant, no són condició suficient, però sí necessària, absolutament necessària, per a una ciutadania ben informada, i per tant refractària a les –aquestes sí- insidioses campanyes que ens arriben, i arribaran encara més, per totes bandes; utilitzant ràdios, digitals de tota mena, televisions no només privades, rotatius ben curulls de publicitat institucional de la Moncloa… i alguna cosa més.

Juntament amb el perillós desgast intern que ha provocat una accidentada negociació d’un ERO més que qüestionable –que ha deixat petjada tant als platós i estudis com especialment als despatxos de les direccions- preocupa i molt el que pugui representar el contracte programa de propera signatura entre el Govern i la CCMA. Pel que en coneixem, respon a la inèrcia de la “fam i la gana” de l’anterior legislatura, coronada per la desastrosa contrareforma legislativa d’aquests mitjans. La “fam” d’alguns sectors vinculats a l’actual Govern que volien i volen aprimar aquesta estructura d’estat, en favor d’uns interessos privats molt concrets; i la “gana” dels anteriors socis parlamentaris que, simplement, voldrien una TV3 i una Catalunya Ràdio testimonials i prescindibles per a la majoria de la població catalana.

Sense entrar en detalls, el continguts dels documents que circulen per aquest futur contracte programa, plantegen un model mediàtic a la defensiva, protagonitzat per una indissimulada voluntat de reducció empresarial; ja sigui per la via de l’externalització, o per la modalitat dels “serveis compartits”, que obriria la porta a privatitzacions, en línia amb la injustificable proposta de desaparició de l’àrea comercial de la Corpo, que va circular abans de l’estiu.

Tot plegat, pot acabar consolidant un panorama gens positiu per a la “Corpo”, si del que es tracta és de plantejar-se aquests mitjans com a peces claus del que dèiem per a demà; i per demà-passat per a l’objectiu de fer del nostre país, amb Barcelona al capdavant, capital de la convergència dels sectors TIC i audiovisual del sud d’Europa. Objectiu pel qual, entenc, es va presentar recentment el projecte del Clúster de l’Audiovisual de Catalunya.

Som a temps per prendre les decisions legislatives i governamentals necessàries per reenfocar la casa on li cal. Ens hi juguem molt o, potser com diria algú, ens hi juguem tot. I volem guanyar aquest partit. Ens ho mereixem.

Daniel Condeminas va ser Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC) entre el 2007 i 2012

Publicat originalment a Naciódigital.cat

Què hem de fer per a que ens prenguin seriosament?

Ja fa molt de temps que escolto com determinada gent –cada cop més- diu que està desencantada dels partits i els dirigents polítics; que no se’ls creu, que estan allunyats de la realitat, que viuen en un núvol que ells mateixos han creat i que l’únic que volen és poder i omplir-se les butxaques… Jo sóc dels que els replico i els dic que, encara que sembli mentida, no tots són iguals, que n’hi ha que s’ho creuen i que lluiten per objectius ideològics amb tenacitat, abnegació i noblesa.

Aquest dijous passat, 18 de juliol (segur que a cap historiador no se li escapa que aquesta és una data ideal per a perpetrar una traïció), tres partits del Parlament de Catalunya han protagonitzat malabarismes polítics insospitats i han votat en sentit invers al que s’esperava que fessin i en contra de la seva línia ideològica. Altres quatre grups parlamentaris han votat tal i com s’esperava que ho fessin, però un d’ells, tot i votar el que havia anunciat, s’ha posicionat en contra de la seva pròpia obra. Sembla, doncs, que alguns polítics catalans no es mostren massa col·laboradors en la complicada tasca d’evitar que la percepció negativa que la ciutadania té d’ells sigui cada cop més estesa.

Dimecres, 17 de juliol. Convidats per l’Assemblea de Treballadors de Televisió de Catalunya (TVC), quatre partits de l’arc parlamentari català: ERC, PSC, ICV i CUP fan una roda de premsa conjunta. Es posicionen al costat dels treballadors per considerar que el Procediment d’Acomiadament Col·lectiu -conegut popularment com a ERO- que ha decidit executar la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) és injust, que no es pot carregar tot el pes de les retallades sobre els treballadors i que calen altres mètodes (quantificats i proposats pels treballadors i ignorats per la direcció) per millorar l’eficiència de la CCMA. Tots quatre es comprometen a votar per aturar l’ERO.

Els treballadors de TVC també han convidat CiU, PP i C’s a la roda de premsa, però aquests partits s’han negat a assistir-hi. Les posicions en el debat que ha de tenir lloc al dia següent al Parlament de Catalunya semblen, doncs, prou clares.

Dijous, 18 juliol. Al Parlament de Catalunya es vota una esmena que insta la direcció de la CCMA a retirar “de forma immediata” l’ERO que suposaria l’acomiadament de 312 treballadors de TVC i Catalunya Ràdio. Resultat de la votació: 61 vots a favor i 69 en contra. L’ERO continua endavant, però no amb els vots de CiU, PP i C’s, com s’esperava. Veiem, doncs, qui ha fet què.

El PSC, després d’haver deixat enrere etapes de declaracions desafortunades d‘algun exdiputat que, sortosament, gaudeix ja de menys visibilitat, havien anunciat que votarien per la retirada de l’ERO. Així ho han fet. ICV havia dit que votaria a favor de l’esmena i ho ha fet. De fet, l’esmena que es votava era la seva, ja que no va acceptar incorporar un text alternatiu d’ERC, en una negociació on han tingut lloc tripijocs inimaginables per a un ésser humà no militant d’un partit polític i alguna dosi d’oportunisme. Les CUP sempre han dit que votarien per aturar l’ERO i ho han fet amb una claredat impecable. Fins aquí tenim els casos que podríem considerar, amb molts matisos, coherents.

El primer episodi sorprenent del migdia ha estat que s’esperava que CiU votés a favor de l’ERO i per l’afebliment de la CCMA i ho ha fet. Per què CiU hauria de pretendre desballestar una de les obres més exitoses de la Generalitat de Catalunya del segle XX i que està a cridada a ser un dels principals instruments del nou estat català?

Podem apuntar dues possibles explicacions. La primera planteja la possibilitat d’un pacte de CiU amb el PP estatal, pel qual el sacrifici de TV3 seria una de les condicions polítiques per rebre el Fons de liquiditat autonòmic, el famós “rescat” del ministre espanyol, Cristobal Montoro, un crèdit fet amb els nostres propis diners i que haurem de tornar amb interessos. La segona seria que han cedit davant la pressió dels grans grups de comunicació privats catalans que exigeixen la privatització de la producció pròpia que fins ara feien la ràdio i la televisió pública de Catalunya. Per això caldria fer fora treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio i donar la feina a  suposades “productores amigues” que pretenen fer negoci privat d’un servei públic.

La segona sorpresa de la sessió la protagonitza el sector espanyolista del Parlament. PP i C’s, malgrat haver estat sempre en contra de TV3 i Catalunya Ràdio per ser -segons ells, juntament amb l’escola catalana- els encarregats d’”adoctrinar” la societat en l’independentisme, es transmuten en defensors dels mitjans de comunicació públics catalans i voten contra l’ERO de la CCMA. I per què? Doncs amb l’única ambició de mirar de fer perdre una votació a CiU i poder després córrer davant dels mitjans per dir que CiU ja no pot governar, que està en minoria i bla, bla, bla…

La Sorpresa -amb majúscula- (i per a mi la més dolorosa) és el vot d’ERC. Malgrat haver estat sempre al costat dels mitjans de comunicació públics del país i tenir una trajectòria clara de suport als seus treballadors, quan el seu text alternatiu sobre la CCMA no es acceptat per ICV es despenja votant al costat de CiU, per impedir que perdés la votació i en contra de tot el que havia defensat fins ara. Només que ERC s’hagués abstingut, l’esmena per aturar l’ERO hauria guanyat i, aleshores, es podria reprendre una negociació que permetés executar plans d’estalvi i eficiència sense la necessitat que 312 persones perdin una feina que van aconseguir guanyant una oposició pública.

A que te la fumin els enemics un s’hi acostuma perquè és el que toca; quan t’ataquen és com quan veus el llum d’un far que et confirma que vas per bon camí. Però quan reps una patacada d’algú en qui confies, dol més. I dol més perquè no te l’esperes i perquè el dolor arriba a llocs més profunds que els estrictament colpejats.

Vull creure que una maniobra política superior a la meva intel·ligència està en marxa, que en breu se m’obriran les portes del cel i m’adonaré que tot allò que ara maleeixo era fruit d’una estratègia que se m’escapa i que ha aconseguit aturar el desmantellament d’un model d’èxit de fer ràdio i televisió públiques, que és un dels millors i més barats d’Europa.

De moment, mentre els veig jugar frívolament amb els nostres llocs de treball i les nostres fràgils vides, em pregunto: Què hem de fer per a que ens prenguin seriosament?

Daniel Camon i Pastor
Treballador de Televisió de Catalunya (per ara…)

Publicat originalment a media.cat

Els «big four» de CiU. Roger Palà

El concepte big four (en català, “les quatre grans”) s’empra en l’argot de la premsa econòmica per referir-se a les quatre firmes més importants del sector de l’auditoria i la consultoria. Són les britàniques PricewaterhouseCoopers (PwC) i Ernst & Young, la nordamericana Deloitte i l’holandesa KPMG. Què tenen en comú totes quatre? Doncs bàsicament tres coses: en primer lloc, ofereixen tota mena de serveis d’assessorament comptable, fiscal o financer a altres empreses o administracions públiques. En segon lloc, guanyen molts diners: PwC va facturar el 2011 29.200 milions de dòlars, Deloitte 28.800 milions, KPMG 23.000 i Ernst & Young, 22.900. I, en tercer lloc, en què la delegació catalana de les quatre ha fitxat en els últims tres anys un exalt càrrec de Convergència i Unió. Així doncs, les big four catalanes compten amb quatre big four de CiU: David Madí (Deloitte), Joaquim Triadú (PwC), Lluís Recoder (KPMG) i Pilar Fernández Bozal (Ernst & Young).

A Catalunya, des que CiU va assolir el Govern l’any 2010, les consultories estan vivint un moment daurat pel que fa a la contractació amb l’administració: entre d’altres encàrrecs, han assumit de forma tàcita el el disseny de tota la política de retallades derivada de les anomenades polítiques “d’austeritat”. I a ningú se li escapa que en una empresa d’aquest ram és de vital importància comptar amb col·laboradors que coneguin al detall el sector públic i disposin d’una bona cartera de contactes. En aquest sentit, el cas més destacable és el de Deloitte: durant els anys 2011 i 2012 el govern català ha adjudicat onze contractes a aquesta firma amb un valor global de 41 milions d’euros, segons es desprèn de les dades del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya que va recollir l’Anuari Mèdia.cat en aquest reportatge. David Madí va fitxar per Deloitte a finals de 2010, i des de llavors l’auditora ha triplicat la seva facturació del Govern de la Generalitat respecte els dos últims anys del govern tripartit. Persona de màxima confiança d’Artur Mas, Madí fou secretari general de Comunicació en el darrer govern de Jordi Pujol i actualment és vicepresident sènior del grup Applus+, càrrec que compagina amb el de president del consell assessor d’Endesa a Catalunya.

La resta de firmes auditores no es queden enrera. PwC, que entre entre d’altres encàrrecs ha assumit una auditoria de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals valorada en 225.000 euros, va fitxar l’any 2011 a Joaquim Triadú, exconseller de Presidència de Jordi Pujol. Triadú va ser nomenat soci responsable del sector públic del bufet de PwC a Barcelona. KPMG i Ernst & Young s’han posat les piles i aquest 2013 també han anunciat la incorporació de dos exconsellers. KPMG va anunciar el passat mes de març el fitxatge estel·lar de Lluís Recoder, exconseller de Territori del primer govern Mas a qui alguns situaven en l’òrbita successòria del president. Mentre aquest dia no arribi –si és que ha d’arribar- Recoder s’encarrega d’assessorar les empreses en matèria de medi ambient i internacionaltizació. Ernst & Young va fer públic el passat mes de juny el fitxatge de l’exconselleria de justícia del primer govern d’Artur Mas, Pilar Fernández Bozal. Encara és d’hora per valorar el resultat d’aquests fitxatges, però caldrà estar atents a la seva evolució durant els pròxims mesos: segur que ens esperen –ja m’entendran- grans tardes de futbol.

Que un exconseller de la Generalitat faci carrera en l’empresa privada no és cap delicte, sempre i quan es compleixi fil per randa tot allò que dicta la llei en matèria d’incomptabilitats. Al mateix temps, és possible que sigui tan sols una casualitat el fet que les delegacions catalanes d’aquestes grans firmes hagin incorporat alts càrrecs de CiU “a la reserva”. Tot i això, és contradictori que la Generalitat, que disposa de serveis d’auditoria propis, hagi decidit externalitzar-los malgrat trobar-se en una situació financera crítica amb l’argument que així els informes tindran més credibilitat. Si el nivell és el del document de PwC sobre l’ERO de TV3 –que, entre d’altres perles, recomana tancar la corresponsalia del País Basc perquè ETA ja no registra activitat armada o carregar-se l’exitós programa de documentals Sense Ficció– ja podem plegar. Tot plegat és una estampa que fa lleig i, al mateix temps, incrementa en un moment molt inoportú els dubtes de la ciutadania sobre l’honestedat dels timoners de la “transició nacional”. Potser el destí de la nau no acabi sent Itaca sinó algun casino de Montecarlo.

 

Roger Palà és periodista, és  membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat

 

Article publicat originalment a naciodigital.cat

El meu acomiadament és una qüestió política. Roger Castillo

Dimecres 19 de juny el gerent de La Xarxa, el senyor Xavier Escrivà, em va anunciar que m’acabaven d’acomiadar. I que l’endemà no calia que tornés a la feina.

Vaig ser un dels 15 acomiadats en un dimecres negre per al mitjà públic de la Diputació de Barcelona, una taca més en la sagnia constant que patim els treballadors dels mitjans de comunicació els darrers mesos i que evidentment no s’escapa de les agressions que reben la resta de treballadors dels Països Catalans.

El motiu pel qual vaig ser acomiadat va ser, segons les paraules del gerent, l’amortització del meu lloc de treball, prescindible en la planificació de la temporada 2013-2014. Un acomiadament, em va dir, aleatori. Em va tocar el rebre per ocupar un lloc de treball que volien amortitzar. I el que no es va atrevir a dir-me, i tampoc ho va fer el conseller delegat, el senyor Francesc Pena, és que no comparteixo la nova orientació de la secció d’esports (de la qual formava part) ni responc al perfil professional que exigeix l’empresa, una consideració que han afegit a la carta de comiat.

Doncs bé, em disposo, dies més tard, a explicar que aquest acomiadament no respon a raons professionals ni aleatòries: és una qüestió política i com a tal, cal analitzar.

1.La Xarxa Audiovisual Local és una societat limitada que depèn de la Diputació de Barcelona. És a dir, és un ens públic que exerceix una funció social sovint poc valorada com és l’aposta per la comunicació local, per explicar què passa i perquè passa al territori, a les comarques, als municipis, lligant-los uns als altres a través de la coordinació de continguts.

2.El pressupost de la XAL depèn en prop del 90% de les aportacions que fa la Diputació de Barcelona. En un context de retallades pressupostàries a totes les administracions públiques del país, la Diputació de Barcelona ha vist créixer el seu pressupost per a aquest 2013 en un 17,22%, dades que podeu consultar amb facilitat a la seva pàgina web. Això es deu a l’aposta del govern espanyol per reforçar institucions no democràtiques i sense pes polític propi, i també, a l’assentiment de tots els partits polítics catalans que en un moment o altre han entès la diputació com un espai ideal per a repartir-se càrrecs i quotes de poder, independentment de fer un discurs públic enfocat a la supressió de diputacions. Si passés per una època de penúries econòmiques, entenc que els càrrecs polítics tindrien la decència derebaixar-se el sou i o bé que la retallada començaria pels 47 càrrecs de confiança o bé pels 33 assessors polítics de la Diputació (3.500 euros bruts mensuals cadascun), oi?

3.En un context de creixement pressupostari, la Xarxa Audiovisual Local, segons dades de l’empresa, ha vist reduït el seu pressupost al voltant d’un 17%. És a dir, les aportacions que fa la Diputació de Barcelona no només no creixen proporcionalment al seu augment pressupostari sinó que disminueixen de forma considerable. Per tant, si algun responsable polític ha dit en els darrers mesos que l’aposta de la Diputació de Barcelona per la comunicació local es manté intacta ha mentit deliberadament. Els números són els números. Per tant, si algun gestor polític ha dit en els darrers mesos que el context econòmic ha obligat a reduir el pressupost de la XAL ha mentit deliberadament. La crisi econòmica general no es correspon en cap cas en el moment de bonança econòmica de les Diputacions a Catalunya.

4.Per tant, el primer motiu del meu comiat, l’amortització del meu lloc de treball per raons econòmiques, és fals. Senzillament, la seva aposta política passa per rebaixar el valor que es dóna a la comunicació pública local. És, per tant, una qüestió política, una qüestió de prioritats, i no una qüestió econòmica.

Si ens fixem exclusivament en el pressupost de la Xarxa Audiovisual Local S.L, rebaixat en un 17% respecte el de 2012, el meu acomiadament també és una qüestió política. Perquè els gestors de la Xarxa Audiovisual Local han apostat descaradament per acomiadar treballadors abans de cercar altres solucions. Així li vaig dir al gerent i així ho exposo, amb més calma, a continuació:

1.Les despeses de personal signifiquen un 45% del pressupost de la Xarxa Audiovisual Local per al 2013. Una xifra més que raonable, malgrat haver fet un celebrat procés d’internalització de bona part dels treballadors que estàvem subcontractats via productora externa durant el 2012. Això sí,en els darrers mesos se n’han anat al carrer els corresponsals de La Xarxa al territori, així com els treballadors de productores externes. I si anem un any enrere, l’empresa ja va prescindir de dotze treballadors de l’antic portal d’internet La Malla.

2.El 29 de novembre de 2012 la Diputació de Barcelona va adjudicar una contractació de més d’un milió d’euros a una empresa externa per tirar endavant les “Obres del projecte de reforma parcial del Pavelló Cambó. Recinte de la Maternitat”. Una licitació que tenia de preu de sortida pràcticament 2 milions d’euros, i per tant, l’empresa demostrava tenir aquesta quantitat preparada per executar-la. Aquestes obres (encara ara en marxa) estan pensades per adequar el recinte on s’havia allotjat COM Ràdio al conjunt de serveis de la Xarxa Audiovisual Local (Televisió, ràdio i internet).

3.Aquest milió d’euros, evidentment, hauria donat cobertura econòmica als llocs de feina dels 15 treballadors acomiadats i fins i tot a la gran majoria de programes externs que van ser cancel·lats amb un marge de 15 dies el mes d’abril. Per tant, han prioritzat inversions en obres (i també altres inversions que sumen més de 300.000 euros) abans de mantenir els llocs de feina. Un cop més, una decisió política, no econòmica.

El tercer aspecte, i el més preocupant en termes democràtics, és en quin moment arriben els acomiadaments. Un dia planificat a consciència pels gestors de la Xarxa Audiovisual Local i que és una constatació clara que els acomiadaments són una qüestió de voluntat política:

1.El Conseller delegat Francesc Pena en els darrers mesos ha posat sobre la taula un Expedient de Regulació d’Ocupació que hauria afectat a 77 persones. Ho ha fet amb el beneplàcit dels responsables polítics de la Diputació de Barcelona, que fins que no van tenir un bon grapat de treballadors de La Xarxa protestant davant la seva seu, no van instar el senyor Pena a reprendre les negociacions amb el Comitè d’Empresa de La Xarxa per arribar a un acord sobre el conveni col·lectiu.

2.Aquest ERO, absolutament fora de lloc pels motius que he anat desgranant abans, ha estat el protagonista indiscutible en la negociació entre empresa i treballadors pel nou conveni col·lectiu.Després d’uns quants mesos i d’una darrera setmana de reunions intenses entre les dues parts, dimarts 18 de juny els representants dels treballadors ens enviaven la proposta del nou conveni. Un conveni a la baixa després d’aplicar l’harmonització de salaris i que per tant, ja significava una retallada salarial en el capítol 1 de despeses de personal.

3.L’endemà, dimecres 19 de juny, l’empresa va acomiadar quinze persones, una d’elles, el Jordi Pons, per SMS. Traïció barroera però prevista des d’un primer moment per part de l’empresa, que es va guardar la carta dels 15 acomiadaments durant la negociació. El senyor Pena i el senyor Escrivà van donar el vist-i-plau a una proposta de conveni sabent que des del punt de vista empresarial era viable sempre i quan 15 treballadors se n’anessin al carrer.

4.El fantasma de l’ERO i la por a nous acomiadaments van ser elements claus per tal que el conveni s’aprovés amb una àmplia majoria de l’assemblea de treballadors dos dies després, el divendres 21 de juny. La humiliació de l’empresa als treballadors en fer saltar pels aires la negociació col·lectiva ha quedat en segon terme. I els 15 acomiadaments semblen un sacrifici imprescindible de cara a l’opinió pública. Jugada empresarial, com a mínim, notable. Però com he anat explicant, falsa i que entre tots, cal que desmuntem punt per punt.

Si les raons econòmiques no justifiquen el meu acomiadament, em centro en les qüestions organitzatives o productives:

1.La Xarxa de Comunicació Local ha iniciat aquesta temporada una transició accelerada cap a la plataforma de continguts, passant a ser un ex mitjà de comunicació, en paraules dels seus responsables directes. Aquesta plataforma té una vocació de servei municipalista i compta amb els mitjans locals i comarcals, arrelats al territori, com a elements essencials per construir una autèntica xarxa de continguts compartits, amb suport d’eines digitals com la sindicada o Xip TV (primer) i l’XN (després).

2.El procés de transició ha vingut acompanyat d’un reforç del servei de proximitat i d’una ampliació notable del paper dels ens locals en la configuració dels continguts de La Xarxa, assumint una part cada cop més important de la programació des de les municipals i les televisions locals.

3.En el cas de la ràdio, que és el que m’afecta directament, aquesta temporada ha crescut l’aposta per la programació esportiva, amb un mínim de 23 hores setmanals assumides pels treballadors d’esports, sense incloure-hi transmissions, continguts per altres programes o butlletins informatius. I de cara a la temporada 2013-2014, aquesta aposta es manté ferma. Per tant, l’aposta de la direcció per enfortir el departament d’esports no es correspon amb l’acomiadament de 3 dels seus treballadors. Raons organitzatives o productives, descartades.

4.Si l’empresa considera que amb tres treballadors menys un producte pot funcionar de la mateixa manera, o bé sobrecarrega els treballadors o bé redueix la qualitat de la feina feta. I obviar aquests dos factors, o no tenir-los en compte, és una decisió política d’uns gestors que no creuen en el contingut periodístic de la Xarxa Audiovisual Local. Perquè si hi creiessin, amb un criteri just, haurien de reduir l’aposta per l’oferta esportiva de forma proporcional a la pèrdua de treballadors en aquest departament.

Com a última opció, em centro en la referència, que entenc personal, de la carta de comiat. Concretament, en l’apreciació sobre el perfil professional exigit i la nova orientació de l’empresa:

1.L’aposta pel municipalisme i per potenciar els continguts de les emissores municipals és una aposta que comparteixo plenament. Un servei públic de comunicació local ha de donar veu, en primer terme, als periodistes de territori, que són els més propers als fets, als protagonistes i a la realitat esportiva catalana. I ho ha de fer sense desmerèixer la qualitat del producte ni la cura per l’antena que tot producte radiofònic necessita tenir.

2.Aquest model entra en contradicció permanent, ja que la majoria de municipis i moltes comarques del país no compten amb emissora municipal, de manera que des de la redacció de Barcelona molt sovint hem de suplir la tasca de proximitat per buscar els protagonistes directes d’allò que volem explicar, d’allò que entenem que és especialment noticiable. Aquest debat al voltant de la distinció entre territori amb o sense emissora municipal ha estat permanent a la redacció i ha generat una tensió periodística molt interessant.

3.La relació amb els companys d’emissores municipals ha estat excel·lent i constant, arribant a un punt en què he arribat a conèixer quins són els punts forts de cadascun d’ells, disponibilitat, manera de funcionar, de quin material i temps disposen, etc. Companys amb qui hem recorregut cada dia Catalunya d’una punta a l’altra a través de la ràdio i als quals aprofito per agrair públicament la bona predisposició mostrada en tot moment, així com per la seva capacitat d’adaptar-se al nou model de La Xarxa.

4.Aquesta nova orientació ha estat evident en el departament d’esports aquesta temporada 2012-2013, i al meu parer, ens ha permès centrar el focus en allò que mereix l’atenció d’un mitjà públic de proximitat: l’esport local, l’esport de base, l’esport amateur, l’esport femení o l’esport que pateix la realitat econòmica del país. I dic esport i no futbol, perquè si d’alguna cosa n’estic especialment orgullós, és d’haver donat a conèixer què passa en el conjunt d’esports del nostre país, des de l’hoquei sub aquàtic al karate, passant pel bàdminton o l’esquí de muntanya. Realitats desconegudes i, al meu parer, profundament apassionants.

5.Si hi ha un programa que recull tota aquesta vocació de servei públic en l’esport de proximitat, és el magazín En Joc que hem fet els dissabtes al matí d’11 a 14h. Un programa que ha servit per donar veu a totes aquestes realitats i en el qual he aportat el meu granet de sorra encarregant-me amb il·lusió de la producció i de la tria de continguts.

6.Estic convençut que la direcció està especialment satisfeta del canvi de rumb que ha pres la secció d’esports en aquest darrer any, i si no ho està, té un problema greu, ja que és un departament que ha entès perfectament quina és la nova orientació de la casa.

7.He gaudit treballant en un programa diari d’esport, informació de proximitat i entreteniment, i al mateix temps, preparant-ne un altre allunyat del focus mediàtic de l’esport. Sí, m’ho he passat de conya fent aquesta feina, i l’he feta tan bé com he sabut. I per aquest motiu, considero molt greu que una carta de comiat despersonalitzada, grisa i burocràtica, posi en dubte que no m’hagi adaptat a la nova orientació de La Xarxa o que no respongui al perfil professional exigit per l’empresa. Modestament, res més lluny de la realitat.

Fetes totes aquestes consideracions, arribo a la conclusió definitiva: No hi ha raons econòmiques, organitzatives, productives ni professionals en el meu acomiadament.

És, per tant, una qüestió política. * No hi ha política sense ideologia.  Si un mitjà públic acomiada gent per raons ideològiques, en aquest país tenim un greu problema democràtic. I això, en qualsevol cas, és una simple reflexió.

 

Roger Castillo i Bosch

Periodista i regidor de la CUP a l’Ajuntament de Molins de Rei, acomiadat de COM Ràdio

 

 

L’aprimament de TV3 no és només un bunyol, també és una venjança. Gabriel Jaraba

Josep Antoni Duran Lleida m’ha estalviat la feina d’argumentar la raó de fons del procés d’aprimament de TV3, Catalunya Ràdio, la Xarxa de Mitjans Locals i l’Agència Catalana de Notícies, i alhora, el tràngol de passar per conspiranoic. En unes declaracions recollides pel Diari de Girona, el capdavanter d’Unió Democràtica diu el que molts a la direcció i a les bases de CiU pensen: que TV3 treballa per aplanar el camí d’ERC. Duran diu, en veu alta segons sembla, el que hom pensa en tot un seguit d’ambients polítics i que ha traspuat a determinats cercles catalanistes (i no tant). Des que els governs d’esquerres van abandonar l’ambigüitat respecte a TV3, la direcció i els professionals de la televisió nacional de Catalunya han estat vistos com a adversaris per part dels qui es sentien injustament bandejats del poder. D’aleshores ençà, els professionals de TV3 i el model de televisió pública que havien aconseguit bastir han tingut enemics no només dins el nacionalisme espanyol d’enllà i ençà de l’Ebre sino al bell mig mateix del catalanisme polític de centredreta.

L’ERO que ara amenaça els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio és l’excusa econòmica d’una venjança política. És dur escriure-ho amb aquestes paraules però és així. I és a més una estratègia mesquina perquè pretèn aconseguir certa complicitat per part del públic, llargament intoxicat per fal.làcies relatives al suposat sobredimensionament de les estructures de TV3, difoses igualment, fa encara més temps, pel PSC quan es trobava a l’oposició en legislatures anteriors. Hi ha també, en alguns sectors, una estranya mala voluntat contra TV3, a la qual s’acusa de malvestats inconcebibles, fins i tot de destruïr la llengua. Vaig contribuïr a estructurar el servei d’atenció als espectadors de la casa i sé del que parlo perquè ho han llegit els meus ulls de primera mà. Tot plegat fa que la falsa idea del sobredimensionament hagi pres força entre la gent, que desconeix que una televisió de qualitat com la que tenim no es fa amb quatre canyes, malgrat que el cost real per persona dels canals de TV3 i Catalunya Ràdio és de 10 cèntims cada dia.

La direcció de la CCMA ha volgut aprofitar aquesta desinformació per tal de treure’n profit, per aquest motiu han divulgat unes xifres de sous que no corresponen a la realitat, tot atiant la malevolença i la ignorància. Cal dir que en tota la història contemporània de la comunicació a Catalunya mai s’havia arribat a aquesta baixesa, ni en els moments més compromesos del pas de Jordi Pujol per empreses de comunicació i de cultura. L’èxit de TV3 es deu als seus professionals, i també, cal dir-ho, a la visió genial de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta en trencar amb la gasiveria comunicacional que havia tingut sempre el catalanisme i tirar endavant un projecte ambiciós de nivell internacional. La TV3 que volen ara els directius nomenats per CiU sembla, irònicament, la que hauria volgut el PSC en la seva època més sectària respecte a la CCRTV. Perquè es tracta de sectarisme, expressat en el convenciment d’alguns que el departament d’informatius està “control.lat per una cèl.lula leninista”, així ho diuen i ho creuen (què Déu els conservi la vista).

Els professionals de TV3 han volgut contraposar als arguments pseudoeconòmics de la direcció dades fefaents, com es pot llegir a aquest text: Respostes clares a preguntes concretes. Però l’argument de base és polític: TV3 és un instrument irrenunciable per a Catalunya, per la seva llengua, cultura i nacionalitat. El sectarisme dels seus dirigents i dels qui els nomenen i inspiren respòn a una venjança i a una aspiració: afeblir la radiotelevisió pública per enfortir la privada (que creuen, ai las, que afavoreix els seus interessos; ja en parlarem d’aquí a un any). I la televisió de qualitat, especialment TV3, no només es fa amb mitjans materials, sinò sobretot amb elements immaterials. Aquests immaterials es diuen il.lusió, passió i visió. El procès de desmantellament de la CCMA, que ha reduït pressupostos, sous i mitjans (vegeu el link de més amunt) ha acabat per destruïr, o gairebé, la moral dels professionals. Que ho sàpiga la gent: els productes de comunicació es fan amb il.lusió, convenciment, moltes ganes i moltes hores. Quan vegeu un programa de TV o ràdio, una publicació o qualsevol producte comunicacional que no us acabi de fer el pes perquè li falta no sé què, aquest no sé què és precisament la il.lusió dels qui el fan, que traspua subtilment la mediació comunicativa i arriba a ser percebut intuitivament pel receptor. Ara la màgia s’ha trencat, i no sé si podrà ser recuperada. El sector sectari que tira endavant aquesta política suïcida se sentirà venjat del seu papus, Mònica Terribas, i de la sensació que un dia se’ls va arrabassar quelcom que creien que era d’ells exclusivament. Les reduccions salarials són també la venjança contra uns professionals als quals no es perdona haver complert la seva obligació tot dotant TV3 d’independència i qualitat, en lloc de ser mesells i dir amén, com estaven acostumats en la mesquina trajectòria comunicacional del catalanisme polític.

El periodista esportiu José María García, entrevistat un cop per Jordi Basté a Rac1, ho va explicar amb una frase memorable. Garcia va passar per la COPE i va acabar a matar amb els bisbes espanyols que la regeixen. Basté li va preguntar: “I tu que ets tan catòlic i devot, aquesta experiència no t’ha fet perdre la fe?” I el Butanito li va respondre: “No, els bisbes no m’han fet perdre la fe però si que m’han fet perdre la il.lusió”.

Desballestament

En una conversa a les xarxes socials, l’interlocutor m’ha recriminat que m’hagi referit a l’Acomiadament col·lectiu de 312 persones anunciat per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), com a “desballestament”:

“I d’un ERO se’n diu desballestament? Em sembla que no saps de què parles.”

– Dic “desballestament” de:

– De patir una reducció pressupostària constant i extrema des del 2008. Estem parlant d’una reducció del voltant del 35% del pressupost.

– De patir retallades 3 vegades per sobre de la mitjana de les retallades aplicades al conjunt d’empreses públiques catalanes.

– De l’externalització de programes creats a TVC, com, per exemple, “Veterinaris”. Estic totalment d’acord que TVC ha de ser el motor de la indústria cultural catalana i que una part de la seva emissió ha de ser coberta per les productores catalanes, però això no vol dir externalitzar programes d’èxit ideats per TVC.

– De deixar de contractar 400 persones que tenien contractes mercantils i temporals amb la CCMA des de feia anys i que eren, de facto, personal de l’empresa.

– De no reemplaçar les baixes del personal fixe (ni les temporals, ni les per defunció).

– De mantenir sous altíssims i fora de conveni a directius i càrrecs nomenats a dit.

– De minar la moral de la plantilla amb una pèrdua de poder adquisitiu del 23% del sou en 4 anys. Ara caldrà sumar-hi un 7,5% més, i ja passarem del 30%.

– De prohibir anar a cobrir peces fora un radi quilomètric determinat per no generar hores extres de treballadors (i així deixar territoris orfes de representació).

– De de tancar corresponsalies, tant a l’exterior (Marroc o Amèrica del Sud), com a l’interior (Catalunya Nord).

– D’eliminar les emissions del canal via satèl·lit i deixar sense senyal televisiva de TVC als catalans que viuen a l’exterior.

– De tancar emissores de ràdio i canals de televisió (I-Cat FM, 3XL i mig C33), afeblint així la presència de la llengua catalana a les ones.

– De l’externalització de departaments sencers de TVC, com el Departament Comercial.

– De negar-se a estudiar (de negociar ja ni en parlem) altres mètodes d’estalvi proposats pels treballadors.

…i sí, també d’anunciar un acomiadament col·lectiu de 312 persones fixes que han guanyat la seva plaça per oposició pública, que fan una feina reconeguda internacionalment i nacionalment, que són líders d’audiència mes rere mes i que treballen sota unes sigles, la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) que és de les empreses públiques de comunicació amb menys personal i més barates d’Europa per al ciutadà, uns 35 euros l’any, a canvi d’una oferta audiovisual de 5 canals de televisió, 3 emissores de ràdio i diversos canals web i plataformes digitals, totes elles de qualitat.

I de fer tot això (i més coses) a través d’una direcció deslegitimada, triada pel Parlament de l’anterior legislatura. Una direcció fruit del pacte CiU-PP, ja caducat en tots els fronts excepte en aquest, el DESBALLESTAMENT dels mitjans de comunicació públics catalans –desig explícit de l’espanyolisme-, una eina que ha de ser clau en la construcció del nou Estat català, si és que realment es vol avançar cap a la independència.

Tot això, li vaig dir.

I avui afegeixo: Recordeu que l’agost del 2012, quan el govern de Catalunya va demanar el fons de liquiditat espanyol (i el govern espanyol li va concedir), ens van dir que no hi hauria cap tipus de condició política a canvi? Bé, doncs sembla que les condicions d’aquell crèdit (fet amb els nostres propis diners i que haurem de tornar amb interessos!!!!), ja es van aclarint.

Daniel Camon Pastor
Treballador de Televisió de Catalunya (de moment…)

(publicat orginalment a media.cat)

77.000 signatures en defensa de TV3 i Catalunya Ràdio

Dilluns dia 17 de juny, els treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio ens varem concentrar davant el Parlament de Catalunya mentre alguns dels nostres companys feien el lliurament a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, de les 77.000 signatures recollides durant aquest últim mes i mig per diversos punts de Catalunya.  El testimoni del recolzament que han donat 76.000 persones a la defensa de TVC i Catalunya Ràdio davant del temor al desmantellament al que estan exposats els dos mitjans. De fet, aquest temor ha començat a fer-se realitat amb l’anunci de l’ERO a 312 treballadors de l’empresa anunciats aquest dimecres passat pel president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart. Una decisió que recordem s’ha pres amb els vots a favor dels consellers de la corporació nomenats per Convergència i Unió, i el propi president.

Després d’entregar les signatures a la presidenta del Parlament, Per fer més visible la nostra preocupació, després varem anar a la plaça de Sant Jaume per continuar la nostra protesta i escenificar els 312 cadàvers exquisits de TV3 que CiU llliura com ofrena humana al Partit Popular

CCMA: tres errors que poden malmetre TV3 i Catalunya Ràdio… però que encara podem evitar. Daniel Condeminas

Els acords presos aquesta setmana pel Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, CCMA, expressen i alhora són conseqüència de tres errors estratègics que amenacen objectius bàsics, fundacionals, dels mitjans de comunicació públics del país; i amb ells es posa en perill la màxima i insubstituïble plataforma de projecció de la llengua i cultura catalanes, aquí i al món. Tots tres, però, són esmenables si hi ha voluntat; voluntat política en el sentit més explícit, sa i democràtic del terme. Uns errors similars als que estan patint altres estructures comunicacionals claus d’aquest país, com l’ACN.

El primer error és l’acceptació acrítica, obedient, d’una nova retallada pressupostària, que de confirmar-se, significaria una reducció acumulada de més del 40% respecte el 2010, si tenim en compte l’IPC. O sigui, ens acostaríem a la meitat dels diners que rebia TV3 i Catalunya Ràdio de la Generalitat fins fa ben poc. I es pot continuar fent televisió i ràdio amb aquests diners? Sí, i amb menys encara, també; sobretot si es planteja el paper dels mitjans públics com a oferta complementària. Ara, ¿es pot oferir una oferta de qualitat i altament competitiva amb aquests recursos? La resposta ja no és la mateixa, com queda demostrat que els comptes de l’any passat –on TV3 va mantenir el seu lideratge televisiu– van generar un dèficit de 7,5 M€, que ara “toca” descomptar del nou pressupost. Abans de començar, restem diners.

Diners que es necessiten per fer front als reptes d’un nou escenari audiovisual molt més competitiu –i ja present als EUA i a Àsia—de consum audiovisual híbrid i convergent, on l’oferta televisiva convencional competeix o s’associen a altres ofertes: continguts transmèdia o crossmèdia, OTT, IPTV… Cal fer molts bons productes, diversificar-los i fer-los circular per totes les xarxes i pantalles. Davant d’aquest exigent escenari cal importants inversions en producció, talent i tecnologia aplicada. Fa ben poc, un dels protagonistes de les noves plataformes audiovisuals d’èxit, el conseller delegat de Netflix –televisió a la carta via internet amb quasi 30 milions de subscriptors—publicava el “manifest sobre el futur de la TV” que ja és document de referència sobre el que vindrà ben aviat.

Doncs bé, Reed Hastings fa dues afirmacions que, tot i que poder no semblar novedoses, prenen més força ara que en el passat, per la ferotge competència que apuntàvem. La primera és la importància de la producció original, de continguts exclusius – que sempre seran molt més cars que la compra de drets d’emissió; i la segona, que cal que el contingut “enamori” el televident, cosa que significa un molt acurat estudi i disseny de l’oferta a produir cada temporada. Dos “manaments” que requereix potència financera i estratègies guanyadores que impliquin totes les àrees i professionals de la CCMA.

Són dues afirmacions que donen la raó a l’advertiment que feien els acadèmics universitaris del món de la comunicació en el seu manifest unitari de l’octubre passat: “La idea que és necessari aprimar la CCMA o sotmetre-la a canvis estructurals profunds pot posar en perill el fràgil equilibri actual i generar una espiral de pèrdues de qualitat, d’audiències i d’ingressos que pot acabar destruint, de manera irreversible, el model de la CCMA”

I com es planteja equilibrar els comptes? Un cop reduït i molt, massa, els diners destinats al conjunt de la producció externa, motor de l’audiovisual català –tot i algunes excepcions significatives– es planteja un ERO i una nova reducció salarial.

Una reducció que no ha vingut acompanyada de la presentació de cap redisseny madurat de les estructures directives i de comandament, més enllà d’un discutible plantejament de simple fusió de les dues empreses matrius –com si no tinguessin necessitats productives i característiques diferenciades—i sense aclarir què es pensa fer amb el 10% de la massa salarial que correspon a retribucions fora de conveni,  que té orígens molt diversos, però que només beneficien una petita part del conjunt de professionals. 1 de cada 10€ en sous que, aquest sí, fa dies que reclama una urgent revisió empresarial. El full de càlcul ho aguanta tot, però aquesta eina de país requereix solucions més exigents i eficaces que una simple i dolorosa suma de retallades.

Unes males solucions, que es corresponen al posicionament que expressava fa uns mesos el president del Consell de Govern de la CCMA, tot referint-se a la imprescindible aportació pública als comptes d’explotació de la casa: “sé que hi ha molts que pensen que aquests recursos constants han acabat incidint negativament en la seva capacitat d’eficiència”. La ideologia que afirma que els serveis públics no són mai eficients. La BBC deu ser una empresa privada…

Retallades que ja han fet estralls: l’eliminació i reducció de canals, la desaparició de l’oferta satel·lital al món, la supressió de corresponsalies internacionals –tant necessàries!— l’acomiadament d’excel·lents corresponsals del territori… I no ho diem gratuïtament: el darrer informe de la defensora de l’audiència de la CCMA indicava que la major part de les queixes corresponien a aquests estralls.

Ja que parlem de reducció de costos, plantegem un cas d’estalvi de diners públics, que algú qualificaria de polèmic. Tot i que no són diners de la CCMA, sí tenen a veure directament amb l’audiovisual: ¿Fins quan la Generalitat hauria de continuar pagant la transmissió del senyal de les televisions privades espanyoles en molts repetidors del país? Aquesta extensió de la seva cobertura per tot el territori, per igualar-la a la que gaudeix TV3, es va fer fa uns anys per facilitar el procés de trànsit de les llars a la TDT arreu; ja que aquests canals no estaven ni obligats ni interessats en assumir aquesta despesa. Doncs bé, no és pas una quantitat insignificant de diners, però dubto molt que es pensi deixar de pagar-les, encara que sigui pensant en els insults que emeten contra els catalans 13TV, Intereconomia…

El segon error, i directament relacionat amb el primer, és la manca d’un projecte de lideratge de l’audiovisual català per als propers anys. No hi ha discurs il·lusionador –engrescador– de futur que impliqui als professionals de dins i als professionals i empreses de fora, darrera el qual se’ls podria demanar, si finalment calgués, un nou sacrifici econòmic temporal. L’únic relat és el de resistir amb cada cop amb menys recursos. I el discurs no només s’ha de construir, sinó que ha de ser creïble; s’ha de fer des d’un lideratge indiscutible, especialment quan són moments difícils com ara.

Fa poc més d’un any, el Parlament aprovava uns canvis a la Llei de la CCMA –i també al CAC– que van significar una autèntica contrareforma a les legislacions sobre l’audiovisual que el consens acadèmic, professional i polític havia promogut a partir del 1999. En el cas de la “Corpo” es retornava a la governamentalització pura i simple dels seus màxims òrgans directius. Un enorme pas enrere en el temps, que molts dels qui compareguèrem davant dels grups parlamentaris vam advertir, sense èxit. I tot canvi erroni té els seus efectes negatius, com és el cas de l’elecció i composició del Consell de Govern.

 

El que direm no pretén ni vol qüestionar la vàlua de ningú, sinó que ho fem des del màxim respecte a les persones; parlem d’una altra cosa. Al capdavant de la CCMA calia, ara més que mai, un perfil que s’assegués davant del Govern i hi parlés de tu a tu; no que fos un simple “col·laborador” del conseller de la Presidència –com el definia fa poc un columnista que coneix prou bé les interioritats del principal partit que governa el país.

Actualment, no es pot afirmar, stricto sensu, que la CCMA negociï pressupostos ni contractes programa amb el Govern: ara acata i aplica. Pot semblar una boutade, però si s’afirma que es vol simplificar l’organigrama per estalviar diners, una manera ben coherent d’implementar, fins a les darreres conseqüències, la voluntat de governamentalització de l’actual disseny institucional, passaria per suprimir les sis places de l’actual Consell de Govern de la CCMA, i traspassar les seves funcions de direcció empresarial al Departament de la Presidència, amb la creació d’una simple direcció general ad hoc. Pocs notarien el “retoc”.

El tercer error, passa per l’anunci de l’externalització de l’àrea comercial, que ve acompanyat per rumors d’altres futurs desmantellaments, totalment inacceptables, com la desaparició del CPA –Centre de Producció Audiovisual– la “fàbrica” interna de programes no informatius. Com totes les àrees de les empreses de la CCMA, es poden fer millor les coses i, com apuntarem després, s’hauria d’estudiar algun tipus de reestructuració interna amb àrees colindants,  per maximitzar les accions de promoció econòmica de la casa. Però intentar argumentar aquest privatització per la reducció dels ingressos publicitaris, té poc gruix argumental. Parlem de xifres? Parlem-ne.

La caiguda publicitària és un fet generalitzat en tots els suports clàssics, de la premsa escrita a la ràdio en el conjunt de l’Estat espanyol. Concretament, la diferència entre el 2011 i el 2012 va significar un descens de quasi el 19%. Però, a més a resultes d’una Llei General de l’Audiovisual, impulsada pel darrer govern Zapatero i beneïda en privat pel PP, ens ha portat a una panorama televisiu centralitzat a Madrid i que ha acabat conduïnt a un autèntic duopoli, on els dos grans grups privats fan de tenalla sobre el mercat publicitari, com demostren les darreres xifres: sumen el 54% de l’audiència estatal, però s’enduen el 85% dels ingressos comercials.

Més. L’any passat, la caiguda publicitària del conjunt de les TV qualificades d’autonòmiques, va ser del 36%!! Descens vertiginós per a la majoria d’elles, sobretot si anotem que del volum total de contractació, TV3 es va emportar quasi la meitat dels ingressos. Tant, tant malament no s’han fet les coses, doncs.

A més, el nou escenari comercial va molt més enllà de vendre espais per emetre spots. Caminem cap a nous formats que alguns han definit com l’era de la postpublicitat. Ja no som a l’època que primer presento la nova programació i després busco anunciants. Acords estratègics com programes de branded content –els valors de la marca s’expressen dins el contingut— que es treballen molt abans de la seva producció, no podem gestionar-se fora de la casa; i menys encara si qui et porta la comercialització és empresa d’un grup privat audiovisual. Posem la guineu al corral?

I com dèiem al principi, anem cap a unes formes de consum audiovisual noves, com la TV social. Doncs bé, a la xarxa, els responsables de màrqueting digital de TV3 han aconseguit uns resultats de traca i mocador. Al recent informe “Análisis 3.0 Sector Medios TV” la televisió catalana aconsegueix la cinquena posició estatal, sí la cinquena, pel que fa al engagement –interacció i fidelització— si sumem Facebook i Twitter, quedant per davant d’A3TV o Cuatro. Si alguna decisió caldria fer, i amb urgència, passaria per aconseguir l’alineament intern de les àrees de màrqueting i comercial, en una estratègia transversal amb la resta d’àrees centrals de TV3 (informatius, CPA…) però no pas per lliurar-se a una empresa exterior de la competència; TV3 li explicarà com vol “enamorar” la seva audiència la propera temporada? Ens hem begut l’enteniment?

Segur que hi ha molts més aspectes a analitzar, però si no es corregeixen aquests tres errors, el futur de la CCMA no serà gens esperançador. I això, ni el sector industrial i creatiu de l’audiovisual català, ni els professionals que treballen fora o dins de la “Corpo”… ni el país, s’ho poden permetre. I encara menys pel paper fonamental que han de jugar aquests mitjans, en aquesta etapa històrica per a Catalunya que estem protagonitzant els milions de dones i homes que volem decidir, aviat, el nostre futur col·lectiu dins Europa.

Encara som a temps d’esmenar els errors. Fem-ho bé i ben aviat.

 

Daniel Condeminas va ser Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC) entre el 2007 i 2012

El cost de TV3

Propostes d’actuació davant la crisi del sector de la comunicació

Més de quaranta entitats del sector de la comunicació: empresaris, sindicats, col·legis professionals, acadèmics, etc.. han estat treballant durant sis mesos en aquest document. Treballadors de la CCMA, en representació de diferents sindicats, han participat en la seva elaboració: Mercè de Olañeta, Ramon Espuny, Jordi López, Carles Blanco…