Què hem de fer per a que ens prenguin seriosament?

Ja fa molt de temps que escolto com determinada gent –cada cop més- diu que està desencantada dels partits i els dirigents polítics; que no se’ls creu, que estan allunyats de la realitat, que viuen en un núvol que ells mateixos han creat i que l’únic que volen és poder i omplir-se les butxaques… Jo sóc dels que els replico i els dic que, encara que sembli mentida, no tots són iguals, que n’hi ha que s’ho creuen i que lluiten per objectius ideològics amb tenacitat, abnegació i noblesa.

Aquest dijous passat, 18 de juliol (segur que a cap historiador no se li escapa que aquesta és una data ideal per a perpetrar una traïció), tres partits del Parlament de Catalunya han protagonitzat malabarismes polítics insospitats i han votat en sentit invers al que s’esperava que fessin i en contra de la seva línia ideològica. Altres quatre grups parlamentaris han votat tal i com s’esperava que ho fessin, però un d’ells, tot i votar el que havia anunciat, s’ha posicionat en contra de la seva pròpia obra. Sembla, doncs, que alguns polítics catalans no es mostren massa col·laboradors en la complicada tasca d’evitar que la percepció negativa que la ciutadania té d’ells sigui cada cop més estesa.

Dimecres, 17 de juliol. Convidats per l’Assemblea de Treballadors de Televisió de Catalunya (TVC), quatre partits de l’arc parlamentari català: ERC, PSC, ICV i CUP fan una roda de premsa conjunta. Es posicionen al costat dels treballadors per considerar que el Procediment d’Acomiadament Col·lectiu -conegut popularment com a ERO- que ha decidit executar la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) és injust, que no es pot carregar tot el pes de les retallades sobre els treballadors i que calen altres mètodes (quantificats i proposats pels treballadors i ignorats per la direcció) per millorar l’eficiència de la CCMA. Tots quatre es comprometen a votar per aturar l’ERO.

Els treballadors de TVC també han convidat CiU, PP i C’s a la roda de premsa, però aquests partits s’han negat a assistir-hi. Les posicions en el debat que ha de tenir lloc al dia següent al Parlament de Catalunya semblen, doncs, prou clares.

Dijous, 18 juliol. Al Parlament de Catalunya es vota una esmena que insta la direcció de la CCMA a retirar “de forma immediata” l’ERO que suposaria l’acomiadament de 312 treballadors de TVC i Catalunya Ràdio. Resultat de la votació: 61 vots a favor i 69 en contra. L’ERO continua endavant, però no amb els vots de CiU, PP i C’s, com s’esperava. Veiem, doncs, qui ha fet què.

El PSC, després d’haver deixat enrere etapes de declaracions desafortunades d‘algun exdiputat que, sortosament, gaudeix ja de menys visibilitat, havien anunciat que votarien per la retirada de l’ERO. Així ho han fet. ICV havia dit que votaria a favor de l’esmena i ho ha fet. De fet, l’esmena que es votava era la seva, ja que no va acceptar incorporar un text alternatiu d’ERC, en una negociació on han tingut lloc tripijocs inimaginables per a un ésser humà no militant d’un partit polític i alguna dosi d’oportunisme. Les CUP sempre han dit que votarien per aturar l’ERO i ho han fet amb una claredat impecable. Fins aquí tenim els casos que podríem considerar, amb molts matisos, coherents.

El primer episodi sorprenent del migdia ha estat que s’esperava que CiU votés a favor de l’ERO i per l’afebliment de la CCMA i ho ha fet. Per què CiU hauria de pretendre desballestar una de les obres més exitoses de la Generalitat de Catalunya del segle XX i que està a cridada a ser un dels principals instruments del nou estat català?

Podem apuntar dues possibles explicacions. La primera planteja la possibilitat d’un pacte de CiU amb el PP estatal, pel qual el sacrifici de TV3 seria una de les condicions polítiques per rebre el Fons de liquiditat autonòmic, el famós “rescat” del ministre espanyol, Cristobal Montoro, un crèdit fet amb els nostres propis diners i que haurem de tornar amb interessos. La segona seria que han cedit davant la pressió dels grans grups de comunicació privats catalans que exigeixen la privatització de la producció pròpia que fins ara feien la ràdio i la televisió pública de Catalunya. Per això caldria fer fora treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio i donar la feina a  suposades “productores amigues” que pretenen fer negoci privat d’un servei públic.

La segona sorpresa de la sessió la protagonitza el sector espanyolista del Parlament. PP i C’s, malgrat haver estat sempre en contra de TV3 i Catalunya Ràdio per ser -segons ells, juntament amb l’escola catalana- els encarregats d’”adoctrinar” la societat en l’independentisme, es transmuten en defensors dels mitjans de comunicació públics catalans i voten contra l’ERO de la CCMA. I per què? Doncs amb l’única ambició de mirar de fer perdre una votació a CiU i poder després córrer davant dels mitjans per dir que CiU ja no pot governar, que està en minoria i bla, bla, bla…

La Sorpresa -amb majúscula- (i per a mi la més dolorosa) és el vot d’ERC. Malgrat haver estat sempre al costat dels mitjans de comunicació públics del país i tenir una trajectòria clara de suport als seus treballadors, quan el seu text alternatiu sobre la CCMA no es acceptat per ICV es despenja votant al costat de CiU, per impedir que perdés la votació i en contra de tot el que havia defensat fins ara. Només que ERC s’hagués abstingut, l’esmena per aturar l’ERO hauria guanyat i, aleshores, es podria reprendre una negociació que permetés executar plans d’estalvi i eficiència sense la necessitat que 312 persones perdin una feina que van aconseguir guanyant una oposició pública.

A que te la fumin els enemics un s’hi acostuma perquè és el que toca; quan t’ataquen és com quan veus el llum d’un far que et confirma que vas per bon camí. Però quan reps una patacada d’algú en qui confies, dol més. I dol més perquè no te l’esperes i perquè el dolor arriba a llocs més profunds que els estrictament colpejats.

Vull creure que una maniobra política superior a la meva intel·ligència està en marxa, que en breu se m’obriran les portes del cel i m’adonaré que tot allò que ara maleeixo era fruit d’una estratègia que se m’escapa i que ha aconseguit aturar el desmantellament d’un model d’èxit de fer ràdio i televisió públiques, que és un dels millors i més barats d’Europa.

De moment, mentre els veig jugar frívolament amb els nostres llocs de treball i les nostres fràgils vides, em pregunto: Què hem de fer per a que ens prenguin seriosament?

Daniel Camon i Pastor
Treballador de Televisió de Catalunya (per ara…)

Publicat originalment a media.cat