Monthly Archives: Juliol 2013

Què hem de fer per a que ens prenguin seriosament?

dani-camonJa fa molt de temps que escolto com determinada gent –cada cop més- diu que està desencantada dels partits i els dirigents polítics; que no se’ls creu, que estan allunyats de la realitat, que viuen en un núvol que ells mateixos han creat i que l’únic que volen és poder i omplir-se les butxaques… Jo sóc dels que els replico i els dic que, encara que sembli mentida, no tots són iguals, que n’hi ha que s’ho creuen i que lluiten per objectius ideològics amb tenacitat, abnegació i noblesa.

Aquest dijous passat, 18 de juliol (segur que a cap historiador no se li escapa que aquesta és una data ideal per a perpetrar una traïció), tres partits del Parlament de Catalunya han protagonitzat malabarismes polítics insospitats i han votat en sentit invers al que s’esperava que fessin i en contra de la seva línia ideològica. Altres quatre grups parlamentaris han votat tal i com s’esperava que ho fessin, però un d’ells, tot i votar el que havia anunciat, s’ha posicionat en contra de la seva pròpia obra. Sembla, doncs, que alguns polítics catalans no es mostren massa col·laboradors en la complicada tasca d’evitar que la percepció negativa que la ciutadania té d’ells sigui cada cop més estesa.

Dimecres, 17 de juliol. Convidats per l’Assemblea de Treballadors de Televisió de Catalunya (TVC), quatre partits de l’arc parlamentari català: ERC, PSC, ICV i CUP fan una roda de premsa conjunta. Es posicionen al costat dels treballadors per considerar que el Procediment d’Acomiadament Col·lectiu -conegut popularment com a ERO- que ha decidit executar la direcció de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) és injust, que no es pot carregar tot el pes de les retallades sobre els treballadors i que calen altres mètodes (quantificats i proposats pels treballadors i ignorats per la direcció) per millorar l’eficiència de la CCMA. Tots quatre es comprometen a votar per aturar l’ERO.

Els treballadors de TVC també han convidat CiU, PP i C’s a la roda de premsa, però aquests partits s’han negat a assistir-hi. Les posicions en el debat que ha de tenir lloc al dia següent al Parlament de Catalunya semblen, doncs, prou clares.

Dijous, 18 juliol. Al Parlament de Catalunya es vota una esmena que insta la direcció de la CCMA a retirar “de forma immediata” l’ERO que suposaria l’acomiadament de 312 treballadors de TVC i Catalunya Ràdio. Resultat de la votació: 61 vots a favor i 69 en contra. L’ERO continua endavant, però no amb els vots de CiU, PP i C’s, com s’esperava. Veiem, doncs, qui ha fet què.

El PSC, després d’haver deixat enrere etapes de declaracions desafortunades d‘algun exdiputat que, sortosament, gaudeix ja de menys visibilitat, havien anunciat que votarien per la retirada de l’ERO. Així ho han fet. ICV havia dit que votaria a favor de l’esmena i ho ha fet. De fet, l’esmena que es votava era la seva, ja que no va acceptar incorporar un text alternatiu d’ERC, en una negociació on han tingut lloc tripijocs inimaginables per a un ésser humà no militant d’un partit polític i alguna dosi d’oportunisme. Les CUP sempre han dit que votarien per aturar l’ERO i ho han fet amb una claredat impecable. Fins aquí tenim els casos que podríem considerar, amb molts matisos, coherents.

El primer episodi sorprenent del migdia ha estat que s’esperava que CiU votés a favor de l’ERO i per l’afebliment de la CCMA i ho ha fet. Per què CiU hauria de pretendre desballestar una de les obres més exitoses de la Generalitat de Catalunya del segle XX i que està a cridada a ser un dels principals instruments del nou estat català?

Podem apuntar dues possibles explicacions. La primera planteja la possibilitat d’un pacte de CiU amb el PP estatal, pel qual el sacrifici de TV3 seria una de les condicions polítiques per rebre el Fons de liquiditat autonòmic, el famós “rescat” del ministre espanyol, Cristobal Montoro, un crèdit fet amb els nostres propis diners i que haurem de tornar amb interessos. La segona seria que han cedit davant la pressió dels grans grups de comunicació privats catalans que exigeixen la privatització de la producció pròpia que fins ara feien la ràdio i la televisió pública de Catalunya. Per això caldria fer fora treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio i donar la feina a  suposades “productores amigues” que pretenen fer negoci privat d’un servei públic.

La segona sorpresa de la sessió la protagonitza el sector espanyolista del Parlament. PP i C’s, malgrat haver estat sempre en contra de TV3 i Catalunya Ràdio per ser -segons ells, juntament amb l’escola catalana- els encarregats d’”adoctrinar” la societat en l’independentisme, es transmuten en defensors dels mitjans de comunicació públics catalans i voten contra l’ERO de la CCMA. I per què? Doncs amb l’única ambició de mirar de fer perdre una votació a CiU i poder després córrer davant dels mitjans per dir que CiU ja no pot governar, que està en minoria i bla, bla, bla…

La Sorpresa -amb majúscula- (i per a mi la més dolorosa) és el vot d’ERC. Malgrat haver estat sempre al costat dels mitjans de comunicació públics del país i tenir una trajectòria clara de suport als seus treballadors, quan el seu text alternatiu sobre la CCMA no es acceptat per ICV es despenja votant al costat de CiU, per impedir que perdés la votació i en contra de tot el que havia defensat fins ara. Només que ERC s’hagués abstingut, l’esmena per aturar l’ERO hauria guanyat i, aleshores, es podria reprendre una negociació que permetés executar plans d’estalvi i eficiència sense la necessitat que 312 persones perdin una feina que van aconseguir guanyant una oposició pública.

A que te la fumin els enemics un s’hi acostuma perquè és el que toca; quan t’ataquen és com quan veus el llum d’un far que et confirma que vas per bon camí. Però quan reps una patacada d’algú en qui confies, dol més. I dol més perquè no te l’esperes i perquè el dolor arriba a llocs més profunds que els estrictament colpejats.

Vull creure que una maniobra política superior a la meva intel·ligència està en marxa, que en breu se m’obriran les portes del cel i m’adonaré que tot allò que ara maleeixo era fruit d’una estratègia que se m’escapa i que ha aconseguit aturar el desmantellament d’un model d’èxit de fer ràdio i televisió públiques, que és un dels millors i més barats d’Europa.

De moment, mentre els veig jugar frívolament amb els nostres llocs de treball i les nostres fràgils vides, em pregunto: Què hem de fer per a que ens prenguin seriosament?

Daniel Camon i Pastor
Treballador de Televisió de Catalunya (per ara…)

Publicat originalment a media.cat

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Els «big four» de CiU. Roger Palà

pala2El concepte big four (en català, “les quatre grans”) s’empra en l’argot de la premsa econòmica per referir-se a les quatre firmes més importants del sector de l’auditoria i la consultoria. Són les britàniques PricewaterhouseCoopers (PwC) i Ernst & Young, la nordamericana Deloitte i l’holandesa KPMG. Què tenen en comú totes quatre? Doncs bàsicament tres coses: en primer lloc, ofereixen tota mena de serveis d’assessorament comptable, fiscal o financer a altres empreses o administracions públiques. En segon lloc, guanyen molts diners: PwC va facturar el 2011 29.200 milions de dòlars, Deloitte 28.800 milions, KPMG 23.000 i Ernst & Young, 22.900. I, en tercer lloc, en què la delegació catalana de les quatre ha fitxat en els últims tres anys un exalt càrrec de Convergència i Unió. Així doncs, les big four catalanes compten amb quatre big four de CiU: David Madí (Deloitte), Joaquim Triadú (PwC), Lluís Recoder (KPMG) i Pilar Fernández Bozal (Ernst & Young).

A Catalunya, des que CiU va assolir el Govern l’any 2010, les consultories estan vivint un moment daurat pel que fa a la contractació amb l’administració: entre d’altres encàrrecs, han assumit de forma tàcita el el disseny de tota la política de retallades derivada de les anomenades polítiques “d’austeritat”. I a ningú se li escapa que en una empresa d’aquest ram és de vital importància comptar amb col·laboradors que coneguin al detall el sector públic i disposin d’una bona cartera de contactes. En aquest sentit, el cas més destacable és el de Deloitte: durant els anys 2011 i 2012 el govern català ha adjudicat onze contractes a aquesta firma amb un valor global de 41 milions d’euros, segons es desprèn de les dades del Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya que va recollir l’Anuari Mèdia.cat en aquest reportatge. David Madí va fitxar per Deloitte a finals de 2010, i des de llavors l’auditora ha triplicat la seva facturació del Govern de la Generalitat respecte els dos últims anys del govern tripartit. Persona de màxima confiança d’Artur Mas, Madí fou secretari general de Comunicació en el darrer govern de Jordi Pujol i actualment és vicepresident sènior del grup Applus+, càrrec que compagina amb el de president del consell assessor d’Endesa a Catalunya.

La resta de firmes auditores no es queden enrera. PwC, que entre entre d’altres encàrrecs ha assumit una auditoria de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals valorada en 225.000 euros, va fitxar l’any 2011 a Joaquim Triadú, exconseller de Presidència de Jordi Pujol. Triadú va ser nomenat soci responsable del sector públic del bufet de PwC a Barcelona. KPMG i Ernst & Young s’han posat les piles i aquest 2013 també han anunciat la incorporació de dos exconsellers. KPMG va anunciar el passat mes de març el fitxatge estel·lar de Lluís Recoder, exconseller de Territori del primer govern Mas a qui alguns situaven en l’òrbita successòria del president. Mentre aquest dia no arribi –si és que ha d’arribar- Recoder s’encarrega d’assessorar les empreses en matèria de medi ambient i internacionaltizació. Ernst & Young va fer públic el passat mes de juny el fitxatge de l’exconselleria de justícia del primer govern d’Artur Mas, Pilar Fernández Bozal. Encara és d’hora per valorar el resultat d’aquests fitxatges, però caldrà estar atents a la seva evolució durant els pròxims mesos: segur que ens esperen –ja m’entendran- grans tardes de futbol.

Que un exconseller de la Generalitat faci carrera en l’empresa privada no és cap delicte, sempre i quan es compleixi fil per randa tot allò que dicta la llei en matèria d’incomptabilitats. Al mateix temps, és possible que sigui tan sols una casualitat el fet que les delegacions catalanes d’aquestes grans firmes hagin incorporat alts càrrecs de CiU “a la reserva”. Tot i això, és contradictori que la Generalitat, que disposa de serveis d’auditoria propis, hagi decidit externalitzar-los malgrat trobar-se en una situació financera crítica amb l’argument que així els informes tindran més credibilitat. Si el nivell és el del document de PwC sobre l’ERO de TV3 –que, entre d’altres perles, recomana tancar la corresponsalia del País Basc perquè ETA ja no registra activitat armada o carregar-se l’exitós programa de documentals Sense Ficció– ja podem plegar. Tot plegat és una estampa que fa lleig i, al mateix temps, incrementa en un moment molt inoportú els dubtes de la ciutadania sobre l’honestedat dels timoners de la “transició nacional”. Potser el destí de la nau no acabi sent Itaca sinó algun casino de Montecarlo.

 

Roger Palà és periodista, és  membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils i participa de l’observatori crític dels mitjans Mèdia.cat

 

Article publicat originalment a naciodigital.cat

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

El meu acomiadament és una qüestió política. Roger Castillo

cupmolinsDimecres 19 de juny el gerent de La Xarxa, el senyor Xavier Escrivà, em va anunciar que m’acabaven d’acomiadar. I que l’endemà no calia que tornés a la feina.

Vaig ser un dels 15 acomiadats en un dimecres negre per al mitjà públic de la Diputació de Barcelona, una taca més en la sagnia constant que patim els treballadors dels mitjans de comunicació els darrers mesos i que evidentment no s’escapa de les agressions que reben la resta de treballadors dels Països Catalans.

El motiu pel qual vaig ser acomiadat va ser, segons les paraules del gerent, l’amortització del meu lloc de treball, prescindible en la planificació de la temporada 2013-2014. Un acomiadament, em va dir, aleatori. Em va tocar el rebre per ocupar un lloc de treball que volien amortitzar. I el que no es va atrevir a dir-me, i tampoc ho va fer el conseller delegat, el senyor Francesc Pena, és que no comparteixo la nova orientació de la secció d’esports (de la qual formava part) ni responc al perfil professional que exigeix l’empresa, una consideració que han afegit a la carta de comiat.

Doncs bé, em disposo, dies més tard, a explicar que aquest acomiadament no respon a raons professionals ni aleatòries: és una qüestió política i com a tal, cal analitzar.

1.La Xarxa Audiovisual Local és una societat limitada que depèn de la Diputació de Barcelona. És a dir, és un ens públic que exerceix una funció social sovint poc valorada com és l’aposta per la comunicació local, per explicar què passa i perquè passa al territori, a les comarques, als municipis, lligant-los uns als altres a través de la coordinació de continguts.

2.El pressupost de la XAL depèn en prop del 90% de les aportacions que fa la Diputació de Barcelona. En un context de retallades pressupostàries a totes les administracions públiques del país, la Diputació de Barcelona ha vist créixer el seu pressupost per a aquest 2013 en un 17,22%, dades que podeu consultar amb facilitat a la seva pàgina web. Això es deu a l’aposta del govern espanyol per reforçar institucions no democràtiques i sense pes polític propi, i també, a l’assentiment de tots els partits polítics catalans que en un moment o altre han entès la diputació com un espai ideal per a repartir-se càrrecs i quotes de poder, independentment de fer un discurs públic enfocat a la supressió de diputacions. Si passés per una època de penúries econòmiques, entenc que els càrrecs polítics tindrien la decència derebaixar-se el sou i o bé que la retallada començaria pels 47 càrrecs de confiança o bé pels 33 assessors polítics de la Diputació (3.500 euros bruts mensuals cadascun), oi?

3.En un context de creixement pressupostari, la Xarxa Audiovisual Local, segons dades de l’empresa, ha vist reduït el seu pressupost al voltant d’un 17%. És a dir, les aportacions que fa la Diputació de Barcelona no només no creixen proporcionalment al seu augment pressupostari sinó que disminueixen de forma considerable. Per tant, si algun responsable polític ha dit en els darrers mesos que l’aposta de la Diputació de Barcelona per la comunicació local es manté intacta ha mentit deliberadament. Els números són els números. Per tant, si algun gestor polític ha dit en els darrers mesos que el context econòmic ha obligat a reduir el pressupost de la XAL ha mentit deliberadament. La crisi econòmica general no es correspon en cap cas en el moment de bonança econòmica de les Diputacions a Catalunya.

4.Per tant, el primer motiu del meu comiat, l’amortització del meu lloc de treball per raons econòmiques, és fals. Senzillament, la seva aposta política passa per rebaixar el valor que es dóna a la comunicació pública local. És, per tant, una qüestió política, una qüestió de prioritats, i no una qüestió econòmica.

Si ens fixem exclusivament en el pressupost de la Xarxa Audiovisual Local S.L, rebaixat en un 17% respecte el de 2012, el meu acomiadament també és una qüestió política. Perquè els gestors de la Xarxa Audiovisual Local han apostat descaradament per acomiadar treballadors abans de cercar altres solucions. Així li vaig dir al gerent i així ho exposo, amb més calma, a continuació:

1.Les despeses de personal signifiquen un 45% del pressupost de la Xarxa Audiovisual Local per al 2013. Una xifra més que raonable, malgrat haver fet un celebrat procés d’internalització de bona part dels treballadors que estàvem subcontractats via productora externa durant el 2012. Això sí,en els darrers mesos se n’han anat al carrer els corresponsals de La Xarxa al territori, així com els treballadors de productores externes. I si anem un any enrere, l’empresa ja va prescindir de dotze treballadors de l’antic portal d’internet La Malla.

2.El 29 de novembre de 2012 la Diputació de Barcelona va adjudicar una contractació de més d’un milió d’euros a una empresa externa per tirar endavant les “Obres del projecte de reforma parcial del Pavelló Cambó. Recinte de la Maternitat”. Una licitació que tenia de preu de sortida pràcticament 2 milions d’euros, i per tant, l’empresa demostrava tenir aquesta quantitat preparada per executar-la. Aquestes obres (encara ara en marxa) estan pensades per adequar el recinte on s’havia allotjat COM Ràdio al conjunt de serveis de la Xarxa Audiovisual Local (Televisió, ràdio i internet).

3.Aquest milió d’euros, evidentment, hauria donat cobertura econòmica als llocs de feina dels 15 treballadors acomiadats i fins i tot a la gran majoria de programes externs que van ser cancel·lats amb un marge de 15 dies el mes d’abril. Per tant, han prioritzat inversions en obres (i també altres inversions que sumen més de 300.000 euros) abans de mantenir els llocs de feina. Un cop més, una decisió política, no econòmica.

El tercer aspecte, i el més preocupant en termes democràtics, és en quin moment arriben els acomiadaments. Un dia planificat a consciència pels gestors de la Xarxa Audiovisual Local i que és una constatació clara que els acomiadaments són una qüestió de voluntat política:

1.El Conseller delegat Francesc Pena en els darrers mesos ha posat sobre la taula un Expedient de Regulació d’Ocupació que hauria afectat a 77 persones. Ho ha fet amb el beneplàcit dels responsables polítics de la Diputació de Barcelona, que fins que no van tenir un bon grapat de treballadors de La Xarxa protestant davant la seva seu, no van instar el senyor Pena a reprendre les negociacions amb el Comitè d’Empresa de La Xarxa per arribar a un acord sobre el conveni col·lectiu.

2.Aquest ERO, absolutament fora de lloc pels motius que he anat desgranant abans, ha estat el protagonista indiscutible en la negociació entre empresa i treballadors pel nou conveni col·lectiu.Després d’uns quants mesos i d’una darrera setmana de reunions intenses entre les dues parts, dimarts 18 de juny els representants dels treballadors ens enviaven la proposta del nou conveni. Un conveni a la baixa després d’aplicar l’harmonització de salaris i que per tant, ja significava una retallada salarial en el capítol 1 de despeses de personal.

3.L’endemà, dimecres 19 de juny, l’empresa va acomiadar quinze persones, una d’elles, el Jordi Pons, per SMS. Traïció barroera però prevista des d’un primer moment per part de l’empresa, que es va guardar la carta dels 15 acomiadaments durant la negociació. El senyor Pena i el senyor Escrivà van donar el vist-i-plau a una proposta de conveni sabent que des del punt de vista empresarial era viable sempre i quan 15 treballadors se n’anessin al carrer.

4.El fantasma de l’ERO i la por a nous acomiadaments van ser elements claus per tal que el conveni s’aprovés amb una àmplia majoria de l’assemblea de treballadors dos dies després, el divendres 21 de juny. La humiliació de l’empresa als treballadors en fer saltar pels aires la negociació col·lectiva ha quedat en segon terme. I els 15 acomiadaments semblen un sacrifici imprescindible de cara a l’opinió pública. Jugada empresarial, com a mínim, notable. Però com he anat explicant, falsa i que entre tots, cal que desmuntem punt per punt.

Si les raons econòmiques no justifiquen el meu acomiadament, em centro en les qüestions organitzatives o productives:

1.La Xarxa de Comunicació Local ha iniciat aquesta temporada una transició accelerada cap a la plataforma de continguts, passant a ser un ex mitjà de comunicació, en paraules dels seus responsables directes. Aquesta plataforma té una vocació de servei municipalista i compta amb els mitjans locals i comarcals, arrelats al territori, com a elements essencials per construir una autèntica xarxa de continguts compartits, amb suport d’eines digitals com la sindicada o Xip TV (primer) i l’XN (després).

2.El procés de transició ha vingut acompanyat d’un reforç del servei de proximitat i d’una ampliació notable del paper dels ens locals en la configuració dels continguts de La Xarxa, assumint una part cada cop més important de la programació des de les municipals i les televisions locals.

3.En el cas de la ràdio, que és el que m’afecta directament, aquesta temporada ha crescut l’aposta per la programació esportiva, amb un mínim de 23 hores setmanals assumides pels treballadors d’esports, sense incloure-hi transmissions, continguts per altres programes o butlletins informatius. I de cara a la temporada 2013-2014, aquesta aposta es manté ferma. Per tant, l’aposta de la direcció per enfortir el departament d’esports no es correspon amb l’acomiadament de 3 dels seus treballadors. Raons organitzatives o productives, descartades.

4.Si l’empresa considera que amb tres treballadors menys un producte pot funcionar de la mateixa manera, o bé sobrecarrega els treballadors o bé redueix la qualitat de la feina feta. I obviar aquests dos factors, o no tenir-los en compte, és una decisió política d’uns gestors que no creuen en el contingut periodístic de la Xarxa Audiovisual Local. Perquè si hi creiessin, amb un criteri just, haurien de reduir l’aposta per l’oferta esportiva de forma proporcional a la pèrdua de treballadors en aquest departament.

Com a última opció, em centro en la referència, que entenc personal, de la carta de comiat. Concretament, en l’apreciació sobre el perfil professional exigit i la nova orientació de l’empresa:

1.L’aposta pel municipalisme i per potenciar els continguts de les emissores municipals és una aposta que comparteixo plenament. Un servei públic de comunicació local ha de donar veu, en primer terme, als periodistes de territori, que són els més propers als fets, als protagonistes i a la realitat esportiva catalana. I ho ha de fer sense desmerèixer la qualitat del producte ni la cura per l’antena que tot producte radiofònic necessita tenir.

2.Aquest model entra en contradicció permanent, ja que la majoria de municipis i moltes comarques del país no compten amb emissora municipal, de manera que des de la redacció de Barcelona molt sovint hem de suplir la tasca de proximitat per buscar els protagonistes directes d’allò que volem explicar, d’allò que entenem que és especialment noticiable. Aquest debat al voltant de la distinció entre territori amb o sense emissora municipal ha estat permanent a la redacció i ha generat una tensió periodística molt interessant.

3.La relació amb els companys d’emissores municipals ha estat excel·lent i constant, arribant a un punt en què he arribat a conèixer quins són els punts forts de cadascun d’ells, disponibilitat, manera de funcionar, de quin material i temps disposen, etc. Companys amb qui hem recorregut cada dia Catalunya d’una punta a l’altra a través de la ràdio i als quals aprofito per agrair públicament la bona predisposició mostrada en tot moment, així com per la seva capacitat d’adaptar-se al nou model de La Xarxa.

4.Aquesta nova orientació ha estat evident en el departament d’esports aquesta temporada 2012-2013, i al meu parer, ens ha permès centrar el focus en allò que mereix l’atenció d’un mitjà públic de proximitat: l’esport local, l’esport de base, l’esport amateur, l’esport femení o l’esport que pateix la realitat econòmica del país. I dic esport i no futbol, perquè si d’alguna cosa n’estic especialment orgullós, és d’haver donat a conèixer què passa en el conjunt d’esports del nostre país, des de l’hoquei sub aquàtic al karate, passant pel bàdminton o l’esquí de muntanya. Realitats desconegudes i, al meu parer, profundament apassionants.

5.Si hi ha un programa que recull tota aquesta vocació de servei públic en l’esport de proximitat, és el magazín En Joc que hem fet els dissabtes al matí d’11 a 14h. Un programa que ha servit per donar veu a totes aquestes realitats i en el qual he aportat el meu granet de sorra encarregant-me amb il·lusió de la producció i de la tria de continguts.

6.Estic convençut que la direcció està especialment satisfeta del canvi de rumb que ha pres la secció d’esports en aquest darrer any, i si no ho està, té un problema greu, ja que és un departament que ha entès perfectament quina és la nova orientació de la casa.

7.He gaudit treballant en un programa diari d’esport, informació de proximitat i entreteniment, i al mateix temps, preparant-ne un altre allunyat del focus mediàtic de l’esport. Sí, m’ho he passat de conya fent aquesta feina, i l’he feta tan bé com he sabut. I per aquest motiu, considero molt greu que una carta de comiat despersonalitzada, grisa i burocràtica, posi en dubte que no m’hagi adaptat a la nova orientació de La Xarxa o que no respongui al perfil professional exigit per l’empresa. Modestament, res més lluny de la realitat.

Fetes totes aquestes consideracions, arribo a la conclusió definitiva: No hi ha raons econòmiques, organitzatives, productives ni professionals en el meu acomiadament.

És, per tant, una qüestió política. * No hi ha política sense ideologia.  Si un mitjà públic acomiada gent per raons ideològiques, en aquest país tenim un greu problema democràtic. I això, en qualsevol cas, és una simple reflexió.

 

Roger Castillo i Bosch

Periodista i regidor de la CUP a l’Ajuntament de Molins de Rei, acomiadat de COM Ràdio

 

 

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized