L’aprimament de TV3 no és només un bunyol, també és una venjança. Gabriel Jaraba

Josep Antoni Duran Lleida m’ha estalviat la feina d’argumentar la raó de fons del procés d’aprimament de TV3, Catalunya Ràdio, la Xarxa de Mitjans Locals i l’Agència Catalana de Notícies, i alhora, el tràngol de passar per conspiranoic. En unes declaracions recollides pel Diari de Girona, el capdavanter d’Unió Democràtica diu el que molts a la direcció i a les bases de CiU pensen: que TV3 treballa per aplanar el camí d’ERC. Duran diu, en veu alta segons sembla, el que hom pensa en tot un seguit d’ambients polítics i que ha traspuat a determinats cercles catalanistes (i no tant). Des que els governs d’esquerres van abandonar l’ambigüitat respecte a TV3, la direcció i els professionals de la televisió nacional de Catalunya han estat vistos com a adversaris per part dels qui es sentien injustament bandejats del poder. D’aleshores ençà, els professionals de TV3 i el model de televisió pública que havien aconseguit bastir han tingut enemics no només dins el nacionalisme espanyol d’enllà i ençà de l’Ebre sino al bell mig mateix del catalanisme polític de centredreta.

L’ERO que ara amenaça els professionals de TV3 i Catalunya Ràdio és l’excusa econòmica d’una venjança política. És dur escriure-ho amb aquestes paraules però és així. I és a més una estratègia mesquina perquè pretèn aconseguir certa complicitat per part del públic, llargament intoxicat per fal.làcies relatives al suposat sobredimensionament de les estructures de TV3, difoses igualment, fa encara més temps, pel PSC quan es trobava a l’oposició en legislatures anteriors. Hi ha també, en alguns sectors, una estranya mala voluntat contra TV3, a la qual s’acusa de malvestats inconcebibles, fins i tot de destruïr la llengua. Vaig contribuïr a estructurar el servei d’atenció als espectadors de la casa i sé del que parlo perquè ho han llegit els meus ulls de primera mà. Tot plegat fa que la falsa idea del sobredimensionament hagi pres força entre la gent, que desconeix que una televisió de qualitat com la que tenim no es fa amb quatre canyes, malgrat que el cost real per persona dels canals de TV3 i Catalunya Ràdio és de 10 cèntims cada dia.

La direcció de la CCMA ha volgut aprofitar aquesta desinformació per tal de treure’n profit, per aquest motiu han divulgat unes xifres de sous que no corresponen a la realitat, tot atiant la malevolença i la ignorància. Cal dir que en tota la història contemporània de la comunicació a Catalunya mai s’havia arribat a aquesta baixesa, ni en els moments més compromesos del pas de Jordi Pujol per empreses de comunicació i de cultura. L’èxit de TV3 es deu als seus professionals, i també, cal dir-ho, a la visió genial de Jordi Pujol i Lluís Prenafeta en trencar amb la gasiveria comunicacional que havia tingut sempre el catalanisme i tirar endavant un projecte ambiciós de nivell internacional. La TV3 que volen ara els directius nomenats per CiU sembla, irònicament, la que hauria volgut el PSC en la seva època més sectària respecte a la CCRTV. Perquè es tracta de sectarisme, expressat en el convenciment d’alguns que el departament d’informatius està “control.lat per una cèl.lula leninista”, així ho diuen i ho creuen (què Déu els conservi la vista).

Els professionals de TV3 han volgut contraposar als arguments pseudoeconòmics de la direcció dades fefaents, com es pot llegir a aquest text: Respostes clares a preguntes concretes. Però l’argument de base és polític: TV3 és un instrument irrenunciable per a Catalunya, per la seva llengua, cultura i nacionalitat. El sectarisme dels seus dirigents i dels qui els nomenen i inspiren respòn a una venjança i a una aspiració: afeblir la radiotelevisió pública per enfortir la privada (que creuen, ai las, que afavoreix els seus interessos; ja en parlarem d’aquí a un any). I la televisió de qualitat, especialment TV3, no només es fa amb mitjans materials, sinò sobretot amb elements immaterials. Aquests immaterials es diuen il.lusió, passió i visió. El procès de desmantellament de la CCMA, que ha reduït pressupostos, sous i mitjans (vegeu el link de més amunt) ha acabat per destruïr, o gairebé, la moral dels professionals. Que ho sàpiga la gent: els productes de comunicació es fan amb il.lusió, convenciment, moltes ganes i moltes hores. Quan vegeu un programa de TV o ràdio, una publicació o qualsevol producte comunicacional que no us acabi de fer el pes perquè li falta no sé què, aquest no sé què és precisament la il.lusió dels qui el fan, que traspua subtilment la mediació comunicativa i arriba a ser percebut intuitivament pel receptor. Ara la màgia s’ha trencat, i no sé si podrà ser recuperada. El sector sectari que tira endavant aquesta política suïcida se sentirà venjat del seu papus, Mònica Terribas, i de la sensació que un dia se’ls va arrabassar quelcom que creien que era d’ells exclusivament. Les reduccions salarials són també la venjança contra uns professionals als quals no es perdona haver complert la seva obligació tot dotant TV3 d’independència i qualitat, en lloc de ser mesells i dir amén, com estaven acostumats en la mesquina trajectòria comunicacional del catalanisme polític.

El periodista esportiu José María García, entrevistat un cop per Jordi Basté a Rac1, ho va explicar amb una frase memorable. Garcia va passar per la COPE i va acabar a matar amb els bisbes espanyols que la regeixen. Basté li va preguntar: “I tu que ets tan catòlic i devot, aquesta experiència no t’ha fet perdre la fe?” I el Butanito li va respondre: “No, els bisbes no m’han fet perdre la fe però si que m’han fet perdre la il.lusió”.

Desballestament

En una conversa a les xarxes socials, l’interlocutor m’ha recriminat que m’hagi referit a l’Acomiadament col·lectiu de 312 persones anunciat per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), com a “desballestament”:

“I d’un ERO se’n diu desballestament? Em sembla que no saps de què parles.”

– Dic “desballestament” de:

– De patir una reducció pressupostària constant i extrema des del 2008. Estem parlant d’una reducció del voltant del 35% del pressupost.

– De patir retallades 3 vegades per sobre de la mitjana de les retallades aplicades al conjunt d’empreses públiques catalanes.

– De l’externalització de programes creats a TVC, com, per exemple, “Veterinaris”. Estic totalment d’acord que TVC ha de ser el motor de la indústria cultural catalana i que una part de la seva emissió ha de ser coberta per les productores catalanes, però això no vol dir externalitzar programes d’èxit ideats per TVC.

– De deixar de contractar 400 persones que tenien contractes mercantils i temporals amb la CCMA des de feia anys i que eren, de facto, personal de l’empresa.

– De no reemplaçar les baixes del personal fixe (ni les temporals, ni les per defunció).

– De mantenir sous altíssims i fora de conveni a directius i càrrecs nomenats a dit.

– De minar la moral de la plantilla amb una pèrdua de poder adquisitiu del 23% del sou en 4 anys. Ara caldrà sumar-hi un 7,5% més, i ja passarem del 30%.

– De prohibir anar a cobrir peces fora un radi quilomètric determinat per no generar hores extres de treballadors (i així deixar territoris orfes de representació).

– De de tancar corresponsalies, tant a l’exterior (Marroc o Amèrica del Sud), com a l’interior (Catalunya Nord).

– D’eliminar les emissions del canal via satèl·lit i deixar sense senyal televisiva de TVC als catalans que viuen a l’exterior.

– De tancar emissores de ràdio i canals de televisió (I-Cat FM, 3XL i mig C33), afeblint així la presència de la llengua catalana a les ones.

– De l’externalització de departaments sencers de TVC, com el Departament Comercial.

– De negar-se a estudiar (de negociar ja ni en parlem) altres mètodes d’estalvi proposats pels treballadors.

…i sí, també d’anunciar un acomiadament col·lectiu de 312 persones fixes que han guanyat la seva plaça per oposició pública, que fan una feina reconeguda internacionalment i nacionalment, que són líders d’audiència mes rere mes i que treballen sota unes sigles, la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) que és de les empreses públiques de comunicació amb menys personal i més barates d’Europa per al ciutadà, uns 35 euros l’any, a canvi d’una oferta audiovisual de 5 canals de televisió, 3 emissores de ràdio i diversos canals web i plataformes digitals, totes elles de qualitat.

I de fer tot això (i més coses) a través d’una direcció deslegitimada, triada pel Parlament de l’anterior legislatura. Una direcció fruit del pacte CiU-PP, ja caducat en tots els fronts excepte en aquest, el DESBALLESTAMENT dels mitjans de comunicació públics catalans –desig explícit de l’espanyolisme-, una eina que ha de ser clau en la construcció del nou Estat català, si és que realment es vol avançar cap a la independència.

Tot això, li vaig dir.

I avui afegeixo: Recordeu que l’agost del 2012, quan el govern de Catalunya va demanar el fons de liquiditat espanyol (i el govern espanyol li va concedir), ens van dir que no hi hauria cap tipus de condició política a canvi? Bé, doncs sembla que les condicions d’aquell crèdit (fet amb els nostres propis diners i que haurem de tornar amb interessos!!!!), ja es van aclarint.

Daniel Camon Pastor
Treballador de Televisió de Catalunya (de moment…)

(publicat orginalment a media.cat)

77.000 signatures en defensa de TV3 i Catalunya Ràdio

Dilluns dia 17 de juny, els treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio ens varem concentrar davant el Parlament de Catalunya mentre alguns dels nostres companys feien el lliurament a la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, de les 77.000 signatures recollides durant aquest últim mes i mig per diversos punts de Catalunya.  El testimoni del recolzament que han donat 76.000 persones a la defensa de TVC i Catalunya Ràdio davant del temor al desmantellament al que estan exposats els dos mitjans. De fet, aquest temor ha començat a fer-se realitat amb l’anunci de l’ERO a 312 treballadors de l’empresa anunciats aquest dimecres passat pel president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart. Una decisió que recordem s’ha pres amb els vots a favor dels consellers de la corporació nomenats per Convergència i Unió, i el propi president.

Després d’entregar les signatures a la presidenta del Parlament, Per fer més visible la nostra preocupació, després varem anar a la plaça de Sant Jaume per continuar la nostra protesta i escenificar els 312 cadàvers exquisits de TV3 que CiU llliura com ofrena humana al Partit Popular

CCMA: tres errors que poden malmetre TV3 i Catalunya Ràdio… però que encara podem evitar. Daniel Condeminas

Els acords presos aquesta setmana pel Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, CCMA, expressen i alhora són conseqüència de tres errors estratègics que amenacen objectius bàsics, fundacionals, dels mitjans de comunicació públics del país; i amb ells es posa en perill la màxima i insubstituïble plataforma de projecció de la llengua i cultura catalanes, aquí i al món. Tots tres, però, són esmenables si hi ha voluntat; voluntat política en el sentit més explícit, sa i democràtic del terme. Uns errors similars als que estan patint altres estructures comunicacionals claus d’aquest país, com l’ACN.

El primer error és l’acceptació acrítica, obedient, d’una nova retallada pressupostària, que de confirmar-se, significaria una reducció acumulada de més del 40% respecte el 2010, si tenim en compte l’IPC. O sigui, ens acostaríem a la meitat dels diners que rebia TV3 i Catalunya Ràdio de la Generalitat fins fa ben poc. I es pot continuar fent televisió i ràdio amb aquests diners? Sí, i amb menys encara, també; sobretot si es planteja el paper dels mitjans públics com a oferta complementària. Ara, ¿es pot oferir una oferta de qualitat i altament competitiva amb aquests recursos? La resposta ja no és la mateixa, com queda demostrat que els comptes de l’any passat –on TV3 va mantenir el seu lideratge televisiu– van generar un dèficit de 7,5 M€, que ara “toca” descomptar del nou pressupost. Abans de començar, restem diners.

Diners que es necessiten per fer front als reptes d’un nou escenari audiovisual molt més competitiu –i ja present als EUA i a Àsia—de consum audiovisual híbrid i convergent, on l’oferta televisiva convencional competeix o s’associen a altres ofertes: continguts transmèdia o crossmèdia, OTT, IPTV… Cal fer molts bons productes, diversificar-los i fer-los circular per totes les xarxes i pantalles. Davant d’aquest exigent escenari cal importants inversions en producció, talent i tecnologia aplicada. Fa ben poc, un dels protagonistes de les noves plataformes audiovisuals d’èxit, el conseller delegat de Netflix –televisió a la carta via internet amb quasi 30 milions de subscriptors—publicava el “manifest sobre el futur de la TV” que ja és document de referència sobre el que vindrà ben aviat.

Doncs bé, Reed Hastings fa dues afirmacions que, tot i que poder no semblar novedoses, prenen més força ara que en el passat, per la ferotge competència que apuntàvem. La primera és la importància de la producció original, de continguts exclusius – que sempre seran molt més cars que la compra de drets d’emissió; i la segona, que cal que el contingut “enamori” el televident, cosa que significa un molt acurat estudi i disseny de l’oferta a produir cada temporada. Dos “manaments” que requereix potència financera i estratègies guanyadores que impliquin totes les àrees i professionals de la CCMA.

Són dues afirmacions que donen la raó a l’advertiment que feien els acadèmics universitaris del món de la comunicació en el seu manifest unitari de l’octubre passat: “La idea que és necessari aprimar la CCMA o sotmetre-la a canvis estructurals profunds pot posar en perill el fràgil equilibri actual i generar una espiral de pèrdues de qualitat, d’audiències i d’ingressos que pot acabar destruint, de manera irreversible, el model de la CCMA”

I com es planteja equilibrar els comptes? Un cop reduït i molt, massa, els diners destinats al conjunt de la producció externa, motor de l’audiovisual català –tot i algunes excepcions significatives– es planteja un ERO i una nova reducció salarial.

Una reducció que no ha vingut acompanyada de la presentació de cap redisseny madurat de les estructures directives i de comandament, més enllà d’un discutible plantejament de simple fusió de les dues empreses matrius –com si no tinguessin necessitats productives i característiques diferenciades—i sense aclarir què es pensa fer amb el 10% de la massa salarial que correspon a retribucions fora de conveni,  que té orígens molt diversos, però que només beneficien una petita part del conjunt de professionals. 1 de cada 10€ en sous que, aquest sí, fa dies que reclama una urgent revisió empresarial. El full de càlcul ho aguanta tot, però aquesta eina de país requereix solucions més exigents i eficaces que una simple i dolorosa suma de retallades.

Unes males solucions, que es corresponen al posicionament que expressava fa uns mesos el president del Consell de Govern de la CCMA, tot referint-se a la imprescindible aportació pública als comptes d’explotació de la casa: “sé que hi ha molts que pensen que aquests recursos constants han acabat incidint negativament en la seva capacitat d’eficiència”. La ideologia que afirma que els serveis públics no són mai eficients. La BBC deu ser una empresa privada…

Retallades que ja han fet estralls: l’eliminació i reducció de canals, la desaparició de l’oferta satel·lital al món, la supressió de corresponsalies internacionals –tant necessàries!— l’acomiadament d’excel·lents corresponsals del territori… I no ho diem gratuïtament: el darrer informe de la defensora de l’audiència de la CCMA indicava que la major part de les queixes corresponien a aquests estralls.

Ja que parlem de reducció de costos, plantegem un cas d’estalvi de diners públics, que algú qualificaria de polèmic. Tot i que no són diners de la CCMA, sí tenen a veure directament amb l’audiovisual: ¿Fins quan la Generalitat hauria de continuar pagant la transmissió del senyal de les televisions privades espanyoles en molts repetidors del país? Aquesta extensió de la seva cobertura per tot el territori, per igualar-la a la que gaudeix TV3, es va fer fa uns anys per facilitar el procés de trànsit de les llars a la TDT arreu; ja que aquests canals no estaven ni obligats ni interessats en assumir aquesta despesa. Doncs bé, no és pas una quantitat insignificant de diners, però dubto molt que es pensi deixar de pagar-les, encara que sigui pensant en els insults que emeten contra els catalans 13TV, Intereconomia…

El segon error, i directament relacionat amb el primer, és la manca d’un projecte de lideratge de l’audiovisual català per als propers anys. No hi ha discurs il·lusionador –engrescador– de futur que impliqui als professionals de dins i als professionals i empreses de fora, darrera el qual se’ls podria demanar, si finalment calgués, un nou sacrifici econòmic temporal. L’únic relat és el de resistir amb cada cop amb menys recursos. I el discurs no només s’ha de construir, sinó que ha de ser creïble; s’ha de fer des d’un lideratge indiscutible, especialment quan són moments difícils com ara.

Fa poc més d’un any, el Parlament aprovava uns canvis a la Llei de la CCMA –i també al CAC– que van significar una autèntica contrareforma a les legislacions sobre l’audiovisual que el consens acadèmic, professional i polític havia promogut a partir del 1999. En el cas de la “Corpo” es retornava a la governamentalització pura i simple dels seus màxims òrgans directius. Un enorme pas enrere en el temps, que molts dels qui compareguèrem davant dels grups parlamentaris vam advertir, sense èxit. I tot canvi erroni té els seus efectes negatius, com és el cas de l’elecció i composició del Consell de Govern.

 

El que direm no pretén ni vol qüestionar la vàlua de ningú, sinó que ho fem des del màxim respecte a les persones; parlem d’una altra cosa. Al capdavant de la CCMA calia, ara més que mai, un perfil que s’assegués davant del Govern i hi parlés de tu a tu; no que fos un simple “col·laborador” del conseller de la Presidència –com el definia fa poc un columnista que coneix prou bé les interioritats del principal partit que governa el país.

Actualment, no es pot afirmar, stricto sensu, que la CCMA negociï pressupostos ni contractes programa amb el Govern: ara acata i aplica. Pot semblar una boutade, però si s’afirma que es vol simplificar l’organigrama per estalviar diners, una manera ben coherent d’implementar, fins a les darreres conseqüències, la voluntat de governamentalització de l’actual disseny institucional, passaria per suprimir les sis places de l’actual Consell de Govern de la CCMA, i traspassar les seves funcions de direcció empresarial al Departament de la Presidència, amb la creació d’una simple direcció general ad hoc. Pocs notarien el “retoc”.

El tercer error, passa per l’anunci de l’externalització de l’àrea comercial, que ve acompanyat per rumors d’altres futurs desmantellaments, totalment inacceptables, com la desaparició del CPA –Centre de Producció Audiovisual– la “fàbrica” interna de programes no informatius. Com totes les àrees de les empreses de la CCMA, es poden fer millor les coses i, com apuntarem després, s’hauria d’estudiar algun tipus de reestructuració interna amb àrees colindants,  per maximitzar les accions de promoció econòmica de la casa. Però intentar argumentar aquest privatització per la reducció dels ingressos publicitaris, té poc gruix argumental. Parlem de xifres? Parlem-ne.

La caiguda publicitària és un fet generalitzat en tots els suports clàssics, de la premsa escrita a la ràdio en el conjunt de l’Estat espanyol. Concretament, la diferència entre el 2011 i el 2012 va significar un descens de quasi el 19%. Però, a més a resultes d’una Llei General de l’Audiovisual, impulsada pel darrer govern Zapatero i beneïda en privat pel PP, ens ha portat a una panorama televisiu centralitzat a Madrid i que ha acabat conduïnt a un autèntic duopoli, on els dos grans grups privats fan de tenalla sobre el mercat publicitari, com demostren les darreres xifres: sumen el 54% de l’audiència estatal, però s’enduen el 85% dels ingressos comercials.

Més. L’any passat, la caiguda publicitària del conjunt de les TV qualificades d’autonòmiques, va ser del 36%!! Descens vertiginós per a la majoria d’elles, sobretot si anotem que del volum total de contractació, TV3 es va emportar quasi la meitat dels ingressos. Tant, tant malament no s’han fet les coses, doncs.

A més, el nou escenari comercial va molt més enllà de vendre espais per emetre spots. Caminem cap a nous formats que alguns han definit com l’era de la postpublicitat. Ja no som a l’època que primer presento la nova programació i després busco anunciants. Acords estratègics com programes de branded content –els valors de la marca s’expressen dins el contingut— que es treballen molt abans de la seva producció, no podem gestionar-se fora de la casa; i menys encara si qui et porta la comercialització és empresa d’un grup privat audiovisual. Posem la guineu al corral?

I com dèiem al principi, anem cap a unes formes de consum audiovisual noves, com la TV social. Doncs bé, a la xarxa, els responsables de màrqueting digital de TV3 han aconseguit uns resultats de traca i mocador. Al recent informe “Análisis 3.0 Sector Medios TV” la televisió catalana aconsegueix la cinquena posició estatal, sí la cinquena, pel que fa al engagement –interacció i fidelització— si sumem Facebook i Twitter, quedant per davant d’A3TV o Cuatro. Si alguna decisió caldria fer, i amb urgència, passaria per aconseguir l’alineament intern de les àrees de màrqueting i comercial, en una estratègia transversal amb la resta d’àrees centrals de TV3 (informatius, CPA…) però no pas per lliurar-se a una empresa exterior de la competència; TV3 li explicarà com vol “enamorar” la seva audiència la propera temporada? Ens hem begut l’enteniment?

Segur que hi ha molts més aspectes a analitzar, però si no es corregeixen aquests tres errors, el futur de la CCMA no serà gens esperançador. I això, ni el sector industrial i creatiu de l’audiovisual català, ni els professionals que treballen fora o dins de la “Corpo”… ni el país, s’ho poden permetre. I encara menys pel paper fonamental que han de jugar aquests mitjans, en aquesta etapa històrica per a Catalunya que estem protagonitzant els milions de dones i homes que volem decidir, aviat, el nostre futur col·lectiu dins Europa.

Encara som a temps d’esmenar els errors. Fem-ho bé i ben aviat.

 

Daniel Condeminas va ser Degà del Col·legi Professional de l’Audiovisual de Catalunya (CPAC) entre el 2007 i 2012

El cost de TV3