TELEVISIÓ I CULTURA. Jordi Turtós

Jordi TurtósGeorge Steiner definia la cultura com “La recerca explícita de l’educació en si mateixa, basada en la comprensió, el plaer, la transmissió del millor que la raó i la imaginació han produït en el passat i que es produeix en l’actualitat.”

El plaer de la transmissió sempre ha estat fonamental en el concepte i l’evolució de la cultura. La televisió és una de les eines més eficaces en aquest sentit. Però la cultura ja fa anys que va deixar de ser present a la pantalla de la televisió. El concepte cultura va ser substituït pel d’entreteniment tan bon punt van arribar a les nostres pantalles les televisions privades.

La iniciativa privada va acabar amb el monopoli públic de la televisió per incorporar el discurs de l’imperi dels diners a les pantalles d’una forma oberta, sense limitacions i amb tot el cinisme del que el neoliberalisme és capaç. Llavors es defensava que la iniciativa privada aportaria un plus de llibertat d’expressió en l’oferta televisiva estatal.

Fals. L’interès no estava en la llibertat d’expressió, sinó en la llibertat de mercat, un àmbit en el que la iniciativa pública és vista com una despesa, una càrrega que el dèficit públic no pot suportar, segons la teoria neoliberal.

El camí ja havia estat aplanat per aquelles veus que en els 80, portades de la mà de la postmodernitat, van començar a tenyir molts programes de color groc, un color que amb el impuls de Tele 5 i Antena 3, en els 90, va reforçar-se amb el color rosa de noves maneres d’esgrimir la llibertat d’expressió.

La Cultura era, aleshores, una molèstia que irritava aquell mercat (en el que Berlusconi era el rei) que no podia suportar la veu dels valors, el punt de vista crític, el discurs intel·lectual. Intel·lectual, una paraula, un concepte, que provocava el riure entre els còmics d’aquell temps i que destorbava aquells que veien en els diners l’únic objectiu final pels camins que fossin. El més important era el buidatge de continguts, l’entreteniment pur i dur, anul·lar qualsevol de punt de vista crític, qualsevol capacitat d’argumentació amb què discutir el poder, cada vegada més omnipresent, dels diners, que contaminaven tots els poders en els que fins llavors s’havia sustentat la democràcia.

La banalitat havia guanyat, ho omplia tot, des dels programes d’entreteniment, des dels continguts suposadament culturals fins i tot als informatius. La superficialitat és preferible al rigor que suposa esforç, fins i tot sacrifici. Les convencions havien canviat, tot es valorava (i es valora encara) en termes exclusius de benefici econòmic, en xifres d’audiència.

Una cadena de transmissió que afavoreix la mediocritat que s’instal·la en els càrrecs directius, alts i mitjans, que mana i dirigeix ja no solament la televisió dels nostres dies sinó el món que ens envolta.

Així, en l’àmbit de la televisió pública, hem vist com s’ha anat reduint l’espai en pantalla dedicat a la cultura com també s’ha preparat el terreny per poder imposar una situació de crisi econòmica a la que li molesta la crítica, l’opinió, el criteri, els valors, el coneixement, l’anàlisi, la reflexió en veu alta…. Una crisi producte de la cobdícia econòmica que només considera la cultura com a indústria capaç de la fabricació de productes culturals.

Dominen doncs les veus cridaneres, la confrontació, el debat com a entreteniment, no com a constructor d’arguments. La demagògia s’amaga rere una aparent dialèctica que no deixa de ser un soroll de fons constant que alimenta aquest riu de superficialitat que ens porta.

La televisió pública no es pot definir com antítesi de la TV privada. La TV pública s’ha de definir per si mateixa basant-se en el desenvolupament de la democràcia com a idea aglutinadora de la societat en la que vivim.

La incorporació del concepte Indústria al de Cultura, dóna com a resultat el concepte d’Indústria Cultural que imposa una manera de fer i de difondre els coneixements únicament basada en el concepte de vendes (audiència és una xifra, mentre que públic és un concepte més plural.). Com deia Adorno: Les masses no són la mesura sinó la ideologia de la indústria cultural.

I com deia Luis Goytisolo en 1995, la TV, abans d’interpretar la realitat, la substitueix per una representació.

La prescripció cultural

La indústria cultural ha imposat un nou concepte en els mitjans: la prescripció cultural com a únic paper dels canals culturals de la TV pública. Una imposició que ve donada per la mateixa indústria cultural que vol fer dels mitjans de comunicació públics els altaveus publicitaris de la seva producció.

Que no es pensi, això sí, que la prescripció cultural és negativa per se, en absolut; el problema és que en la mesura que aquesta prescripció marca exclusivament l’acció dels mitjans de comunicació públics, aquests no fan altra cosa que publicitar les novetats i actualitats culturals tal i com la indústria cultural les imposa i situa dins el mercat.

Són conceptes propis del màrqueting, no de l’acció de la cultura. Tota aquesta activitat cau en la fugacitat de l’agenda d’espectacles i d’esdeveniments, que no deixa empremta patrimonial i documental. Es tracta d’una producció que tracta el ciutadà com a teleespectador, en una societat dominada per la indiferència més absoluta.

El temps lliure, l’oci, està sent conquerit per activitats que sotmeten a l’individu a imperioses obligacions consumistes

D’una manera molt perversa, el capital (instal·lat en el mercat cultural) utilitza els diners públics (el mitjans de comunicació públics) per finançar la seva publicitat (un negoci privat). Mentre la classe política i directiva sembla no voler assabentar-se’n. Ni tan sols adonar-se’n.

La prescripció cultural com a únic mètode informatiu i formatiu dels canals públics suposa la victòria del capitalisme sobre la cultura. En un món com l’actual en el que la TV és l’espai central i hegemònic de la cultura, la prescripció cultural és l’eina de propaganda amb que la indústria substitueix el coneixement a que porta la curiositat de l’ésser humà.

Els mitjans parlen de llibres, no de literatura, parlen de discs enlloc de música, es parla d’estrenes de cinema o teatrals i s’oblida de parlar de cinema o de teatre, s’anuncien exposicions però no s’ajuda a observar, a aprendre a mirar. Hem oblidat fomentar la curiositat per conduir exclusivament al consum. L’única finalitat és la compra, no l’ús, no es treballa per abonar el cultiu cultural dels fets artístics, socials, polítics.

El fet d’ajudar a comprendre el món, és (o hauria de ser) l’objectiu essencial d’una programació cultural, d’un canal públic de televisió (o de ràdio)

El Canal 33

En aquest context resulta sagnat la jibarització d’un canal com el 33, el canal cultural de la televisió pública catalana. El canal que hauria d’obrir portes per a una millor interpretació i comprensió del món en què vivim s’ha anat deprimint fins ser, ara mateix, una franja horària, nocturna i marginal.

Aquesta reducció del 33 limita considerablement la capacitat de la producció pròpia de TVC en tant que servei públic, en tant que canal públic compromès amb la realitat social i cultural del país. És a dir, no es pot oblidar el paper essencialment testimonial i patrimonial de la seva producció audiovisual.

El 33 estava destinat a ser una finestra al món per a un país que necessita entendre’l millor per saber trobar el lloc a què aspira. Un món que no hi cap en poc més de tres hores diàries de programació. Un món que pateix, dia a dia, la pressió dels mercats, que no volen saber res d’idees en desenvolupament, de conceptes d’igualtat, d’accés a la cultura.

Mercats que volen enterrar per sempre més les idees que van fer del segle XX el punt de partida per al somni igualitari d’un món divers, multicultural.

El model públic de TV

No està de més recordar els principis que mouen TVC des de la seva pròpia definició com a mitjà públic:

La capacitat de creació de continguts de servei públic i d’interès general que vetllin i difonguin la realitat del nostre país.

La potenciació dels nous creadors de casa nostra, que formen part del panorama audiovisual català, entès més enllà del concepte de pur mercat.

La construcció d’un univers referencial propi recolzat en una qualitat productiva que ha marcat des de sempre la línia de treball de TVC.

El fet de servir a tots els públics per incidir socialment.

A partir d’aquest eixos d’actuació podrem defensar el valor social que té TVC en el país. Un valor que no s’ha de mesurar en termes econòmics sinó en termes de valor social, aglutinant i cultural. Hem de defensar el valor que té TVC per sobre del seu cost econòmic. Així doncs, tindrem realment una gran rendibilitat de la televisió pública catalana.

La cultura és sempre resultat de l’esforç humà, un concepte que sembla contradir-se amb l’esperit actual de comoditat, d’indiferència, que imposa la societat de consum.

Establir lligams entre aquesta indiscutible societat de consum i les diverses cultures que existeixen és el gran repte del nostre temps, dels missatgers a qui, enmig d’aquest conflicte, no els queda altra opció que prendre partit i actuar en conseqüència.

Jordi Turtós és periodista i crític musical. Membre del Consell Assessor de la CCMA (2009-2012)

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Els comentaris estan tancats.