EL FACTOR AUDIOVISUAL. Josep Gifreu

300-josegifreuEl factor audiovisual ha separat profundament les trajectòries i estratègies de CiU i d’ERC en les últimes legislatures. Ara, davant la necessitat d’un acord general entre les dues primeres formacions del nou Parlament amb vista a la investidura de Mas i l’exercici del dret a decidir, l’acord sobre el factor audiovisual serà sens dubte un punt clau. Els elements més delicats d’aquest acord es refereixen a la composició del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), a la composició dels òrgans directius de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i al disseny i designació de la secretaria de Comunicació i de les polítiques de comunicació que haurà d’emprendre.

Les dificultats de trobada entre CiU i ERC en matèria de política audiovisual vénen de lluny, i particularment des del primer tripartit. Malgrat les diferències de criteri i èmfasi, durant el primer tripartit ERC i CiU, juntament amb PSC i ICV, van propiciar un ampli consens sobre dues línies cabdals: el disseny d’un CAC independent i l’aprovació de la llei general de comunicació audiovisual. Només el PP es desmarcà del consens. En canvi, CiU obligà a retardar la reforma de la CCMA (fins llavors CCRTV) per assegurar cinc membres al consell de govern de la CCMA, que es volia més reduït.

Després de la victòria de Mas a les autonòmiques del 2010, les polítiques de comunicació del govern de CiU en aspectes fonamentals relatius a l’autoritat audiovisual, al servei públic i als ajuts als mitjans, van significar una regressió considerable en relació, per exemple, als acords sobre l’audiovisual que el 1999 impulsà el govern de CiU al Parlament, origen dels grans avenços fets en la dècada. Amb l’excusa d’aplicar mesures d’austeritat, el govern de CiU emprengué ara una autèntica contrareforma del sistema de l’audiovisual català a través de l’anomenada llei òmnibus . I per fer passar la contrareforma, CiU buscà els vots del PP, justament l’única formació que no s’havia sumat al consens anterior. El preu que va pagar està a la vista: reducció de la representació en els òrgans de decisió del CAC i de la CCMA, amb extrema politització del procés de designació (substitució de la majoria qualificada al Parlament per la majoria absoluta), l’ expulsió dels representants d’ERC i d’ICV, la inclusió de polítics del PP a cada òrgan i la concessió de la vicepresidència de la CCMA al PP, l’aplicació de severes retallades a la Corporació i als mitjans en català, etc.

Els errors estratègics de CiU en la política de l’audiovisual s’han fet ben patents en la campanya del 25-N. Resultava paradoxal constatar la progressiva fermesa d’Artur Mas, després de l’Onze de Setembre, en la defensa del camí cap a l’estat propi i de les estructures d’estat, i alhora l’oblit en el seu programa electoral de com potenciar unes estructures comunicatives com el CAC o la CCMA que ens equiparen ja a la majoria dels països d’Europa. En efecte, el programa electoral de CiU parla de gairebé tot, i concretament d’unes catorze estructures d’estat que caldrà desplegar. Però, curiosament, només dedica una breu menció a considerar la importància de TV3 i Catalunya Ràdio, però ni un mot sobre l’autoritat audiovisual, o sobre com preservar el servei públic, o com potenciar el sector audiovisual català, o com avançar en l’assoliment d’un espai català de comunicació o com atendre i potenciar les comunicacions amb els altres països de parla catalana. Els programes d’ERC i d’ICV, en canvi, dediquen apartats substancials a aquestes estructures comunicatives i a fer propostes en la transició cap a l’estat propi, començant per canviar les lleis de la CCMA i del CAC.

Ara, doncs, Mas es veu en la necessitat de pactar-ho tot amb ERC, primer partit de l’oposició i l’únic que vol votar la investidura i els pressupostos. Però resulta que ERC no té cap representant ni al consell del CAC ni al consell de govern de la CCMA. El pacte de CiU amb el PP els n’expulsà. I per acabar-ho d’adobar, els membres d’aquests òrgans han estat nomenats per un període de sis anys (per bé que cada òrgan n’ha de renovar la meitat cada tres). El pacte CiU-ERC requereix urgentment, com propugnen ERC i ICV, una nova llei òmnibus que anul·li els efectes del pacte anterior.

En resum, vista l’absència al programa de CiU de cap proposta articulada en defensa del sector audiovisual català i de l’espai català de comunicació, la via d’un possible acord d’estabilitat entre CiU i ERC passa per acceptar a grans trets les propostes formulades en el programa d’Esquerra.

Publicat al diari “Ara”

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Els comentaris estan tancats.