Atacar la televisió pública està de moda i és barat, però cal anar amb compte. Joan M. Corbella

En el context actual de crisi econòmica profunda, i de crisi política de l’estat espanyol, resulta molt fàcil i barat apuntar-se a la crítica sobre la necessitat de mantenir les televisions públiques (de la ràdio se’n parla menys, potser perquè és més barata), i especialment en el cas català. Estem habituats des de fa anys a les maniobres de pressió dels grans operadors privats de la televisió, lògiques, atesos els interessos que els mouen, per a reduir la capacitat de les corporacions públiques per a la compra de continguts, limitar l’accés al finançament publicitari, impedir el desbordament cap a comunitats autònomes veïnes i, amb molt d’èmfasi, per a destacar el cost per habitant o família que representen. I val a dir que els ha donat un bon resultat, especialment en els darrers anys de govern de Rodríguez Zapatero, i sembla que Rajoy no vol quedar-se curt tampoc.

Fins aquí, res de nou si no fos perquè s’hi van sumar amb entusiasme editors de la cort espanyola, tradicionals i digitals, criticant –sempre sobre les dades del lobby de les privades, UTECA- la despesa que representa mantenir aquestes institucions. Entre uns i altres van aconseguir empènyer el PP a modificar la llei espanyola de l’audiovisual i obrir la porta a la privatització dels canals autonòmics. I en el cas de Catalunya, atès que les forces polítiques majoritàriament han mantingut el discurs favorable a l’existència de la CCMA en els termes actuals (gestió pública, finançament mixt), el discurs ha virat radicalment cap a la tesi següent: amb el que costa TVC als pressupostos públics es podrien haver fet moltes altres coses, o s’hagués pogut demanar molts menys diners a Madrid per al manteniment de l’economia catalana tan asfixiada.

La resposta del govern català, al llarg dels darrers mesos ha estat calculadament alambinada; cal mantenir la CCMA en el sector públic, però cal retallar l’aportació pública, si cal amb la desaparició de canals, però reduint els costos com sigui. I per una banda s’inicia la preparació del contracte-programa, però per l’altra es deixa córrer la possibilitat d’implantar un cànon o taxa específica, i s’encarreguen estudis per a proposar mesures de viabilitat en l’organització de l’ens, i amb expressions amb una càrrega clara: cal redefinir el model de gestió de la CCMA (Duart). Moltes coses, però una certa: hi ha menys recursos per a fer la televisió nacional.

No s’ha plantejat massivament des de Catalunya convertir-la en la televisió antropològica (expressió de Calviño, un dels primers homes de la televisió del PSOE de Felipe González) que pretenien quan van acceptar els tercers canals autonòmics, però si no s’assumeix a consciència que una televisió nacional –entesa com a instrument d’estat, per usar l’expressió de moda- té un mínim de costos per complir la seva funció que tracen una línia vermella que no es pot travessar –una altra frase de moda- el país corre el perill de quedar-se sense el gran vertebrador i catalitzador de la seva identitat i la seva cultura, encara en la segona dècada del segle XXI. Més endavant, ja ho veurem, però avui és així encara.

Probablement, comença a ser hora de redefinir els mitjans públics, però no només quant a la seva gestió sinó, més important, pel que fa als enunciats de la seva missió de servei públic, establerts en la llei catalana de l’audiovisual o la llei de la CCMA. No és possible enumerar amb una relació inacabable i tòpica els encàrrecs dels mitjans públics si no es poden establir uns indicadors ben clars i directes per a avaluar-ne el compliment de forma inequívoca i incontestable (el contracte-programa 2006-2009 de la CCMA ja avançava en aquesta direcció).

Però, sigui com sigui, aquests indicadors també seran criticats pels lobbies del sector i de la dreta política. Perquè moltes de les funcions atribuïdes fins ara són discutibles per si mateixes i perquè hi ha un problema de fons més important: el que busquen és eliminar els competidors que els perjudiquen en els seus tres mercats reals, que són el mercat del finançament de la televisió (no només per publicitat), el mercat de l’audiència i el mercat de la producció de continguts . Per això, en el cas espanyol no han parat fins a aconseguir deixar RTVE sense continguts, minvada d’audiència i debilitada pressupostàriament, i ara van a per la televisió de Catalunya (el país representa una part massa gran dels tres mercats com per acceptar-hi un jugador potent i competent).

Davant d’això, cal plantar-se i explicar el tema d’una altra manera. Això és, ras i curt, que ens cal un operador públic de televisió a Catalunya capaç d’ocupar una part clau de l’espai nacional de comunicació que, sinó, quedaria en mans foranes i sotmesa radicalment als interessos mercantils dels seus operadors privats. I ells no defensen l’interès general sinó –legitimament- el seu negoci, satisfent més o menys indirectament els interessos i desitjos dels ciutadans…. Com qualsevol empresa que vulgui vendre béns o proveir serveis.

En la majoria dels països europeus, l’espai comunicatiu és cobert amb un equilibri inestable i conflictiu entre mitjans públics i privats, que garanteixen el pluralisme que sempre ha dit que defensa la Unió Europea en els seus tractats constituents i en diversos documents. Així mateix, periòdicament el parlament europeu reivindica la importància de mantenir el sistema dual públic-privat com un dels pilars de la comunicació social a la Unió.

A Catalunya, la capacitat econòmica del sistema comunicatiu és massa reduïda per a mantenir corporacions públiques i privades potents, tal i com succeeix en els estats de dimensions demogràfiques semblants. En aquests països (Suïssa, Dinamarca, Finlàndia, Irlanda, però fins i tot a Holanda, més gran), l’oferta privada autòctona de televisió és escassa, per poc viable, i el sector públic hi té la preeminència. Però en el cas de Catalunya, a més, cal comptar que els operadors privats d’abast estatal hi tenen una quota dels mercats de finançament i d’audiència elevada.

Certament, a la majoria dels estats europeus hi ha conflictes en la relació entre els operadors privats i públics, per les mateixes raons que aquí. I els operadors públics pateixen retallades pressupostàries i la congelació o restricció de fonts de finançament, que els obliguen a redefinir el ventall de serveis que ofereixen als ciutadans. És ni més ni menys el que ve passant a França les darreres setmanes, i ha generat un debat intens sobre la possibilitat de dur a terme les obligacions que a France Télévision li imposa el seu contracte-programa amb l’estat, si li retallen el pressupost de prop de 2.500 milions d’euros. Però la majoria de veus a tots els països encara accepta que els mitjans públics són una garantia per a pal·liar les desigualtats entre els ciutadans que es poden permetre contractar serveis de televisió de pagament i els qui no, i per tant contribueixen a augmentar el benestar social. Els mitjans públics ocupen un espai intermedi cabdal entre la televisió gratuïta amb afany purament comercial, que supedita la programació als interessos econòmics, i els serveis que exigeixen el pagament de l’usuari per a poder accedir a uns continguts en exclusiva, abans o de més interès.

Per això, els mitjans públics són necessaris, perquè intervenen en els tres mercats de la televisió i obliguen els operadors privats a oferir un servei millor, dificultant-los la temptació de comportaments oligopòlics i, en definitiva, assegurant uns mínims de pluralisme. Aquestes són les principals funcions del servei públic de televisió.

A Catalunya, a més a més, els mitjans públics són ara mateix la principal garantia de supervivència de l’espai comunicatiu propi. Això té un cost, de manera que si ha d’accedir al mercat de continguts, la CCMA ha de comptar amb un pressupost adequat per a competir amb els operadors privats. I si és semblant als de les televisions públiques de Finlàndia, Irlanda o de cadascuna de les dues comunitats de Bèlgica, tot i estar en un dels mercats estatals amb més competència (que encareix costos d’accés a continguts), es pot pensar que no és convenient retallar-lo gaire més.

Joan M. Corbella és professor de la Universitat Pompeu Fabra

Article publicat originalment a escacc.cat

Deixa un comentari

Filed under Català, Privatització, Televisió pública, TV3

Els comentaris estan tancats.