TV3, una qüestió de llibertat. Josep Carles Rius

ImatgeQuin és el principal llegat dels 23 anys de govern de Jordi Pujol? En certa ocasió, l’expresident de la Generalitat va respondre a aquesta pregunta obrint la seva cartera i mostrant la targeta sanitària. Possiblement, els fonaments de l’Estat del benestar siguin la millor obra de govern de les primeres dècades de la democràcia, tant a Catalunya com al conjunt d’Espanya. Però en segon lloc, sens dubte, l’herència política de Pujol rau en la construcció d’un relat de país, que va servir per salvar la llengua, cohesionar la societat i recuperar la identitat nacional que el franquisme va intentar esborrar durant quaranta anys. I aquest relat no existiria sense TV3.

La gran obra política de Jordi Pujol va ser TV3. El conjunt dels mitjans de comunicació privats van participar d’aquesta recuperació democràtica, però ningú com TV3 va tenir la potència per construir un sentiment de comunitat tan forta, un espai on la societat es podia reconèixer i ser reconeguda. Va ser també un formidable instrument de poder que Jordi Pujol va saber utilitzar al seu favor, i la seva llarga hegemonia política tampoc s’explicaria sense TV3.

Però el trencaclosques no seria complet sense recordar l’obra de govern de l’altre gran polític que ha marcat la història recent de Catalunya. Pasqual Maragall va crear un marc de llibertat a TV3 com mai havien conegut els professionals de la casa. Així ho va explicar Josep Cuní, que va ser periodista de referència de TV3 durant set anys, en una conferència al Col.legi de Periodistes de Catalunya el febrer del 2008: “Els periodistes abusem de la confiança que ens va donar Pasqual Maragall i li vam fer tot el que no havíem tingut nassos de fer-li a Jordi Pujol durant 23 anys. Vam ser còmplices de la seva decapitació. Ens feia por Pujol? No. Ens fèiem por nosaltres mateixos. Encara no estàvem preparats per ser més lliures”.

Pasqual Maragall va pagar un alt preu, tant en els mitjans públics com en alguns dels privats, per les seves conviccions democràtiques, però TV3, que ja tenia els mitjans i el talent d’excel.lents professionals, conquistava així la llibertat imprescindible per exercir el periodisme. Sota la direcció dels periodistes Francesc Escribano i Mònica Terribas, TV3 va viure vuit anys que la perspectiva del temps pot situar com un enyorat parèntesi en la història dels mitjans públics a Catalunya. Com l’antítesi del que han estat, i són, bona part de les televisions autonòmiques.

Alarmes enceses

En aquells anys, el 2006, va néixer el programa de sàtira Polònia, que avui és com el canari amb el qual els miners baixaven a la mina per detectar les fuites de grisú. Polònia resisteix de moment, però són nombrosos els avisos que fan témer una devastadora explosió. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual, que va permetre al Govern d’Artur Mas recuperar tot el poder a TV3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s’havia significat per la seva defensa de la independència periodística.

La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), en convertir-lo en un mer refugi d’antics càrrecs polítics. El tercer avís és a la pèrdua de pluralitat entre les veus que s’escolten a TV3. I el quart avís està per arribar, i és el que motiva la vaga del dia 25: la por a un expedient de regulació d’ocupació. Els periodistes del sector privat sabem que els ERO són ​​un magnífic instrument de depuració de les redaccions, i el que està en joc a TV3 són centenars de llocs de treball i, també, la qualitat democràtica. Així ocorre en grans mitjans privats, i així pot passar a TV3.

 

Veus silenciades

Possiblement TV3 té unes dimensions i uns costos difícilment sostenibles enmig d’una crisi devastadora, però juga un paper decisiu a l’hora de construir un marc de convivència i de valors en la societat. I qualsevol mesura econòmica hauria de preservar el model de TV3 i el principal dels seus patrimonis, els professionals que l’han fet possible. I la llibertat? Aquí està la clau, perquè TV3 és vital perquè Catalunya segueixi sent una societat lliure. Si TV3 no és lliure, pot ser Catalunya plenament lliure? La resposta és “no”.

Catalunya no serà lliure si TV3 es converteix en un instrument del Govern, si un “fi superior” com la independència porta a creuar totes les línies vermelles de l’objectivitat periodística, si es silencien les veus que no responen al discurs únic escrit des del poder… si TV3 deixa d’estar al servei de tots els catalans per estar-ho només d’una opció política.

I si el gran mitjà públic queda presoner de la mateixa estratègia que el primer grup mediàtic privat del país, Catalunya no serà lliure perquè perd els equilibris de poders que necessita una democràcia. Així, per primera vegada en els últims 30 anys, Catalunya s’enfronta al sever risc que l’extraordinària pluralitat i complexitat de la seva societat perdi el principal mirall on es reflectia.

Mals temps quan Jordi Pujol veu que l’Estat del benestar que ell va contribuir a crear trontolla, i quan Pasqual Maragall descobreix que aquella llibertat que va aportar a TV3 corre un seriós perill. Està en joc la cohesió de la societat i també el relat que col.lectivament els catalans escrivim des de l’inici de la democràcia.

Josep Carles Rius ha estat Degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Article publicat originalment a Eldiario.es

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Els comentaris estan tancats.