DEL IMPRESCINDIBLE I DEL NECESSARI. Una experiència de televisió pública. Manuel Barrios

Malgrat que està en el mateix espai físic que el nen, és a dir a la residència familiar, la televisió no dedica a la programació infantil l’atenció que, segons l’opinió generalitzada de la societat, es mereix tot allò que tingui a veure amb la infantesa. Com a territori marginal, la programació infantil pot ser un terreny abonat per experimentar amb projectes imaginatius que repercutei- xin en la qualitat dels programes.

Ara fa quatre anys que Teresa Duran, escriptora i il·lustradora, estudiosa i investigadora de la literatura infantil i membre destacat de la Facultat de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona, em va convidar a participar, com a director i realitzador del programa Una mà de contes de Televisió de Catalunya, amb un article en el número monogràfic de la revista tems d’Educació (Temps d’Educació, 2008, núm. 35, UB, ICE) dedicat a la Comunicació audiovisual i l’aprenentatge artístic.

 Algunes coses han canviat des d’aleshores i sens dubte es podrien matisar algunes de les idees exposades al text, però passat el temps i donades les circumstàncies pel que fa a l’actual crisi i la seva incidència en el progressiu deteriorament dels serveis públics, i específicament pel que fa als mitjans de comunicació i a la televisió, presento aquest article com un testimoni de compromís que pogués ajudar a entendre el valor social d’aquests mitjans.

 Prenent com a excusa la petició d’un informe per part d’una cadena de televisió nord-americana, interessada a adquirir els drets d’emissió del programa “Una mà de contes”, a més d’exposar les circumstàncies, referències i metodologia de treball que donen lloc aquest programa, el text pretén posar en evidència la importància i necessitat d’una televisió pública i de qualitat, respectuosa amb l’espectador i la seva condició de ciutadà. Especialment pel que fa al públic infantil, desprotegit en la majoria dels casos davant les estratègies mediàtiques. De l’espai de llibertat que suposa per a artistes i creadors compromesos amb un servei públic, amenaçat sempre per l’escassetat de recursos i el dogmatisme. I finalment de la necessitat de comptar amb un mitjà de comunicació capaç de connectar amb la realitat, més enllà dels estudis d’audiència, a través d’una relació oberta i enriquidora, amb la diversitat d’entitats i institucions que articulen el nostre entorn social.

Sorpresa

Fa uns mesos vaig rebre un correu electrònic del departament de vendes de Televisió de Catalunya (TVC). Se m’hi demanava, com a director i realitzador del programa Una mà de contes, que emplenés un informe sol·licitat per una cadena de televisió  que n’havia adquirit els drets d’emissió per als EUA. Com que coneixíem la bona acceptació que Una mà de contes té entre el públic infantil i especialment dins de l’àmbit educatiu del nostre país, els responsables de la cadena sol·licitaven el nostre suport davant de possibles interessats a compartir els drets que ells havien adquirit. Al principi, tant la meva reacció, com la de la resta de l’equip del programa, va ser de satisfacció. Algú, a l’altra banda de l’Atlàntic, no tan sols s’havia interessat per la nostra feina, sinó que, a més, hi havia suposat valors educatius i comercials, no sempre fàcils de conjugar, pels quals estaven disposats a arriscar. Tenint en compte les circumstàncies que havien donat lloc a l’aparició del programa i la seva erràtica vida en antena, podíem dir, orgullosos, que havíem arribat més enllà del que inicialment s’esperava de nosaltres. Però la satisfacció va acabar convertint-se en sorpresa quan vam atendre els requisits que havia de complir l’informe que se’ns sol·licitava. Respondre a aquelles preguntes amb l’atenció que es mereixien, poder-hi dedicar el temps necessari per documentar els casos o dotar de contingut específic els conceptes que se’ns exposaven implicava tot un luxe difícil d’assumir si tenim en compte la nostra peculiar manera de produir. Realment, si aquell informe era el model que calia seguir per posar en marxa un projecte televisiu als EUA, no ens hauria d’estranyar que els seus productes acabin acaparant el mercat audiovisual. Una cosa diferent és que amb els continguts, ens hi puguem identificar o no.

En qualsevol cas, superada la impressió, vam concloure que era evident que d’una manera o una altra complíem els requisits que se’ns demanaven, ja que altrament no haurien adquirit els drets d’emissió del programa, ni aquest ni dotze canals més de televisió que ho han fet, des d’Àsia fins als països nòrdics passant per la conca mediterrània. Però també era evident que el que per a ells semblava implicar una tasca rutinària a l’hora de posar en marxa qualsevol projecte, és a dir, encarregar possibles estudis d’audiència, contrastar informes amb especialistes o simplement dissenyar un pla de producció segons unes expectatives, per a nosaltres sempre havia estat fruit de la intuïció, l’instint i l’aplicació d’un sentit comú sostingut més en l’experiència que en la documentació, la prospectiva o el màrqueting. Però que no poguéssim respondre d’una manera immediata al requeriment que se’ns feia acudint als nostres arxius per, simplement, enviar una còpia d’aquest document que mai no es va elaborar, no significava necessàriament que fóssim uns inconscients o que no sabéssim valorar la nostra pròpia feina. Oportunitats com aquesta que se’ns brindava són sempre una bona excusa per distanciar-se per un moment i intentar posar en ordre algunes de les idees i inquietuds que, en el dia a dia, ens persegueixen entre passadissos i comentaris de cafè, sense que puguem prestar-los l’atenció que es mereixen. És curiós que els professionals d’un mitjà amb tanta rellevància social com la televisió amb prou feines tinguem un contacte real i fluid amb altres estaments i col·lectius professionals. Al marge, és clar, del xou mediàtic que protagonitzen diàriament presentadors estrella i altres personatges de pa sucat amb oli. Però hi ha qui considera encara que elaborar informes, escriure articles o assistir a conferències no és un acte productiu stricto sensu. De vegades, l’endogàmia televisiva frega l’autisme social.

Trajectòria

Però bé, tornem al que ens ocupa. D’alguna manera, aquell informe havia de reflectir que tenim a les nostres mans un programa que, amb més o menys freqüència, ja fa uns set anys que és a pantalla mantenint l’interès de l’audiència, que té un reconeixement internacional suficient, que, entre d’altres, ha rebut el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que ha col·laborat amb nombroses entitats educatives, que ha acollit artistes i creadors de primera magnitud i que ara s’acabarà desplegant a la xarxa com a eina pedagògica a l’abast de tots els públics. Potser no teníem els papers en regla quan ens els van demanar els americans, però amb aquest currículum no podem dir que tot hagi estat fruit de la improvisació. Encara som a temps de recórrer a la memòria i al balanç. Com a professionals del mitjà, sempre ens ha semblat estranya i contradictòria la falta d’atenció que en general es presta a la programació infantil en relació amb l’enorme importància que, suposadament, atorga la societat a aquell període de la vida del subjecte. No deixa de ser un fenomen curiós; sobretot si tenim en compte que l’espai de l’espectador que defineix la televisió com a tal és el mateix espai en què se suposa que el nen recolzarà per conformar la seva personalitat i el seu caràcter, és a dir, el domicili familiar.

Certament, hi ha una legislació, una normativa i un control de la programació que té molt en compte el públic infantil. Però vigilar i controlar no significa necessàriament produir, crear, generar programació pensada especialment per als que un dia seran futurs ciutadans. Llevat d’excepcions locals o programes molt elaborats de dimensió internacional, el nostre país inverteix molt poc en productes de qualitat per a aquest tipus de públic. Fora dels canals temàtics dominats per les grans multinacionals, la programació infantil sol ser un territori erm,  a penes atès, en ocasions amb més dignitat que mitjans, pels canals de titularitat pública, envaïda en la majoria dels casos per una publicitat poc escrupolosa i amenaçada pels nous usos que imposen les tecnologies multimèdia. Un territori marginal, lluny del focus d’atenció mediàtica, de la pressió de les audiències, dels foscos interessos publicitaris, fins i tot, de la tensió política. Un lloc apartat, com aquestes habitacions on alguns adults confinen els més petits perquè no molestin les visites i on l’única sortida possible és la imaginació i la fantasia. Una perifèria utòpica on al creador li és permès jugar, experimentar, deixar-se portar per la poesia sempre que no faci gaire soroll. Si a això hi afegim un públic disposat cada dia a descobrir el món, obert sempre a l’aventura més desenraonada, sensible, exigent com només un nen sap ser-ho… Què tenim? El somni de tot professional que es preï: poder viure del cuento. Com podem explicar a aquella gent i a aquestes altures que els presumptes valors educatius i pedagògics que aprecien en el nostre programa no han estat induïts per endavant, sinó que s’han deduït posteriorment a partir d’un model experimental?

Continguts

Nascut en aquell moment com a resposta de TVC davant de l’indici de certes tendències del mercat editorial i audiovisual, Una mà de contes no es concep com un programa intencionadament educatiu. No s’inspira en preceptes pedagògics ni es proposa inicialment assolir uns objectius curriculars determinats. En efecte, l’encàrrec és dut a terme i acceptat finalment pel departament de programes infantils de TVC, la qual cosa comporta un marc d’actuació i uns continguts predeterminats.  Certament, l’anomenada literatura infantil, els contes, tenen un component formatiu, tant pel que fa a possibles models de comportament com al coneixement i al domini del llenguatge. I en aquest mateix sentit, podríem acordar que mostrar com es fa una cosa, el seu procés de creació, en el cas d’Una mà de contes, el procés de creació d’una imatge gràfica, comporta una transmissió d’informació que sol convidar l’espectador a projectar-hi les seves pròpies accions. Si, a més, organitzem aquest procés de creació, l’elaboració tècnica pròpiament dita, a partir d’una estructura narrativa, d’un conte, estarem ajudant a comprendre aquesta relació màgica que es dóna entre paraula i acció, entre llenguatge i experiència. I tanmateix, tots aquests possibles valors amb què es podrien identificar els continguts d’Una mà de contes, no són la conseqüència d’una estratègia mediàtica, sinó el fruit d’una metodologia de treball i d’uns materials més propis de la creació i la investigació artística i literària que de l’aplicació rigorosa d’un programa pedagògic.

Tota obra de creació té la capacitat de transmetre coneixement, sempre que es presenta com a model d’experiència davant d’una realitat donada. O, dit d’una altra manera, gràcies a la imaginació i a la fantasia i al compromís professional que comporta treballar en una televisió pública, el desterrament a l’habitació de les joguines, de sobte, es converteix en un espai de llibertat capaç de generar productes dignes de tenir-los en compte. Fins que algú no es va aturar davant d’aquesta evidència, davant de la possibilitat de treure partit d’aquesta situació, els capítols de la sèrie es van anar produint sense un horitzó clar que respongués a l’enorme acceptació que el programa tenia tant entre el seu públic com davant de professionals, educadors i artistes.

Com a creador del format original puc dir que Una mà de contes no deixa de ser, en realitat, l’adaptació televisiva d’una fórmula ja clàssica procedent de les avant- guardes artístiques de mitjan segle XX. Es tractava d’utilitzar els mitjans audiovisuals per documentar el procés creatiu i reivindicar-lo com a tal davant d’una obra que, si imposava la seva objectualitat, acabava degenerant en un producte més del mercat. Partint d’aquestes referències i de casos més concrets, com ara la pel·lícula del realitzador Georges Clouzot, Le mystère Picasso, la nostra intenció és aconseguir fascinar l’espectador alliberant-lo d’aquesta imposició subjacent en tot objecte com a forma tancada, acabada, mostrant-li, precisament, el procés d’elaboració que el fa possible per situar-lo, així, en una posició de domini. Exemples més immediats els podem trobar en el llegendari programa de televisió Les mans màgiques o en qualsevol programa de cuina actual.  Però a tot això caldrà afegir-hi, com a peculiaritat específica del programa, que l’organització i la posada en escena d’aquest procés tècnic no es fa a partir d’un guió tècnic, no estem il·lustrant un manual d’instruccions per aprendre a dibuixar, sinó a partir d’una narració literària. Els estris, els materials i els suports que escollirà l’artista per il·lustrar el conte davant de la càmera també participaran en l’acció, i en condicionaran el desenvolupament segons la tècnica que s’utilitzi. La funció, la forma i la tècnica més enllà de la mera funcionalitat, tenen aquí la possibilitat d’adquirir una dimensió simbòlica. Tradició i modernitat.

La vella fórmula de l’àlbum il·lustrat, en el qual la literatura oral va de la mà de les aportacions que la impremta va fer quan era el moment, és reinterpretada, en aquest cas des de d’un mitjà audiovisual, en inserir el gest de l’artista en la narració com un recurs dramàtic més. L’enorme versatilitat que ha permès al conte arribar fins a nos- altres viatjant en l’espai a través de països, cultures i continents i a través dels segles seria si fa no fa la mateixa que avui ens permet considerar Una mà de contes no ja només com la recreació d’un experiment artístic que ens convida a desinhibir-nos davant de l’acte creatiu, o com un programa de televisió que recull la tradició d’un gènere literari, sinó com un format capaç de desplegar els seus continguts sobre qualsevol suport mediàtic.

Objectius

Va ser llavors. Quan vam comprovar que corrien per la xarxa còpies pirata del programa, i que sense pretendre-ho i per la naturalesa del format, estàvem documentant els estils i les tècniques d’alguns dels artistes i de les escoles més rellevants del país; que s’utilitzava a les escoles com a material docent; que el primer reconeixement públic ens va arribar des de França; que alguns espectadors tenien la convicció que Una mà de contes era un programa estranger.  Va ser llavors quan ens vam adonar que l’assumpte ens superava i que mai no trobaríem ni el temps necessari per elaborar informes ni els recursos suficients per sol·licitar estudis i assessorament especialitzat que ens poguessin ajudar a impulsar el projecte tal com es mereixia. Però el que sí que vam fer va ser dibuixar un mapa. Un petit mapa que cabia en un full de paper. Un mapa que ens serviria per sortir d’aquella habitació que ja ens anava petita. Potser mai no arribaríem al país de Mai Més, ni tan sols als EUA, però almenys sabríem cap a on hauríem de dirigir els nostres passos.

S’hi dibuixaven cinc territoris, cadascun amb la seva geografia peculiar. En primer lloc, el territori de la col·laboració institucional ja que, com a programa produït des d’una televisió pública, era important que convidéssim a col·laborar-hi les entitats amb les quals poguéssim tenir interessos afins. En segon lloc, el territori de la compli- citat amb artistes i creadors, músics i escriptors, ja que la millor promoció del programa ha estat la que ens han brindat els artistes que han col·laborat amb nosaltres. En tercer lloc, el territori editorial, ja que hem intentat no perdre mai de vista les versions personalitzades del programa: el CD, el DVD i, especialment, el llibre. I en darrer lloc, la xarxa, Internet, l’última frontera.

Amb el temps i guiats per la nostra intuïció, amb més o menys èxit, totes aquestes portes s’han anat obrint i avui en dia continuen apareixent noves possibilitats de col·laboració i de treball. Especialment a través d’aquesta última aposta: Internet. Una aposta oberta ja a tots els públics: nens, grans, pares, avis, estudiants, professors, etc. I a tots els usos: personal, col·lectiu, pedagògic, artístic, etc. Algun dia he de trobar el temps necessari per explicar totes les experiències i aventures que hem compartit amb tanta gent que s’ha divertit treballant amb nosaltres i de la qual hem après tant. Des d’aquí vull donar les gràcies com a director d’Una mà de contes a l’escola especial per a autistes Carrilet, al centre de recursos de l’ONCE Joan Amades, a la Fundació Catalana Síndrome de Down, a l’escola d’ensenyament primari Arc Iris, a l’escola Massa i a l’escola Eina, a la Facultat de Belles Arts, a la de Formació del Professorat de la Universitat de Barcelona, al centre d’art La Panera, al Museu de la Comunicació de Frankfurt i al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, per haver-nos ajudat a documentar el maleït informe.

Segurament ja serà als EUA complint la seva funció. Ja us n’aniré informant.

Manuel Barrios Lucena és director del programa “Una mà de contes”

Temps d’Educació, 2008, núm. 35, UB, ICE

Deixa un comentari

Filed under Televisió pública, Televisió per nens, TV3

Els comentaris estan tancats.