Un futur ple de riscos per a la CCMA. Manel Garcia Biel

El dia abans de la convalidació del Decret-Llei del Govern del PP pel qual es modificava la Llei de la RTVE, un diputat de CiU comentava “Aprofiten l’austeritat per acabar amb la pluralitat”. Al dia següent, CiU, malgrat tot, va votar a favor a canvi d’una cadira al Consell. Es repetia a Madrid el que abans havia passat a Catalunya amb la Reforma de la Llei de la CCMA.

Vegem què fan. Salvador Alsius

L’any 2000 hi va haver a Praga una manifestació gegantina de ciutadans que protestaven contra el nomenament d’un nou directiu a la televisió nacional txeca. Consideraven que les característiques d’aquella persona i les circumstàncies en què s’havia produït la seva designació per al càrrec posaven en perill la independència d’aquell mitjà de comunicació i el servei públic que se’n podia esperar.

No és fàcil imaginar que un fenomen semblant pugui produir-se aquí. Però sí que hi ha hagut indicis clars que els recents nomenaments de nous directors a TV-3 i a Catalunya Ràdio no han estat vistos amb indiferència per sectors més o menys amplis. Les xarxes socials, especialment Twitter, n’han anat plenes. I hi ha hagut respostes no precisament entusiàstiques per part dels comitès professionals de les respectives empreses i, en un dels casos, fins i tot del Col·legi de Periodistes.

DEL IMPRESCINDIBLE I DEL NECESSARI. Una experiència de televisió pública. Manuel Barrios

Malgrat que està en el mateix espai físic que el nen, és a dir a la residència familiar, la televisió no dedica a la programació infantil l’atenció que, segons l’opinió generalitzada de la societat, es mereix tot allò que tingui a veure amb la infantesa. Com a territori marginal, la programació infantil pot ser un terreny abonat per experimentar amb projectes imaginatius que repercutei- xin en la qualitat dels programes.

Setge a la TV pública. Josep Gifreu

Corren vents huracanats contra el servei públic de ràdio i televisió. És com si els governs i els magnats de la comunicació s’haguessin conjurat per aprofitar la crisi i emprendre plegats una demolició progressiva del sector públic. El PP d’Aznar ens va portar grans privatitzacions. Ara, el de Rajoy acaba d’encetar l’enderroc de la llei de comunicació del 2006, una tímida llei que ja llavors fou titllada pels socialistes crítics de “contrareforma Zapatero”.