RAC 105 i la llavor dels mals posteriors. Martí Cuní

Em provoca un cert desencís i enuig veure com el govern de la Generalitat tracta la ràdio i la televisió públiques de Catalunya. Primer de tot, perquè durant molts anys he treballat a Catalunya Ràdio i en conec un bon grapat de gent , de la seva professionalitat i del seu capteniment per edificar amb esforç i moltes hores de feina mai recompensades el prestigi d’un mitjà de referència. I en segon lloc, perquè la història no em resulta tampoc nova. Abans d’incorporar-me a Catalunya Ràdio, cap a mitjans dels anys vuitanta, vaig treballar en una cadena privada de ràdio vinculada a interessos de CiU (Cadena 13). Si fa o no, durants uns primers anys allò va anar funcionant, cobrant poc i malament, però l’empenta i la il•lusió del personal suplia molts dels dèficits estructurals d’aquells grup d’emissores, que es presentava a la societat com la primera cadena privada de ràdio en català.

Però de la nit al dia, allò en una setmana es va acabar, quan el partit del senyor Pujol (i en aquella època en Roca) va arribar a la conclusió, després de la primera majoria absoluta dels nacionalistes el 1984, que Tv3 i Catalunya Ràdio estarien a les seves mans durant anys, molts i molts anys. Ara, de bell nou, sembla que es reprodueixi la mateixa situació, tot i que el moviment dels vectors va en sentit contrari; es vol descapitalitzar la ràdio i la televisió públiques per enfortir un pol privat de comunicació, a qui se li deuen penyores i favors pels serveis prestats en l’atac sostingut a la línia de flotació dels dos governs Tripartits.
Tanmateix, crec que és bo no oblidar que l’origen de la branca radiofònica del grup Godó, l’actual RAC 1 de caire generalista, ja va ser a través d’una amputació traumàtica de Catalunya Ràdio, que el govern de Jordi Pujol va forçar pels vols de finals dels noranta. Fins aquelles dates, en el sí de les Emissores de la Generalitat hi habitaven quatre canals amb una marca i una personalitat molt diferenciada; la generalista Catalunya Ràdio, el canal de notícies Catalunya Informació (l’entrenyable Cati), Catalunya Música orientada als més melòmens i la distingida i prestigiada RAC 105 . Aquesta última, acrònim de l’antiga Ràdio Associació de Catalunya, es tractava d’una llicència atorgada a principis dels anys vuitanta als antics fundadors i treballadors de la primogènita ràdio repúblicana. Una concessió merament testimonial i a títol de desgreuge històric, ja que la manca de recursos tècnics i financers feien del tot inviable l’explotació comercial de la llicència atorgada. És per això que després de la signatura d’un conveni, la nova RAC de primers dels anys vuitanta va ser explotada en règim de cessió per Catalunya Ràdio, tot i que la titularitat de la llicència i la tinença del nom seguirien en mans de l’entitat que aplegava als extreballadors. No obstant, la pretensió inicial de fer de RAC el segon canal generalista de Catalunya Ràdio es va esvaïr ràpidament amb l’arribada de Josep Cuní a les emissores de la Generalitat, com a cap de programes i presentador estrella de l’espai matinal. En aquell moment es va optar per fer de RAC una ràdio fòrmula musical en català, en què la personalitat dels seus presentadors i la qualitat de la selecció musical en fossin els trets d’identitat. Aprofitant que l’emissora, a Barcelona, es trobava en el 105 del dia, el canal se’l va rebatejar amb el nom comercial de RAC 105, i durant una bona pila d’anys en Joan Puerto, un muntador musical de renom provinent de l’antiga RJ2, en va ser el principal responsable artístic. RAC 105 va ser una marca i una fórmula que ben aviat va trobar una ampla acollida entre oients de totes les edats, molts d’ells captivats per l’estil elegant i sere amb què els seus locutors donaven continuïtat a una acurada selecció musical, lluny de les habituals estridències orals en altres ràdio fórmules en espanyol. Franges de la graella com la presentada pel ja traspassat Gaby Porcar, la nit dels dissabtes (Jack el Llop), van esdevenir veritables hits de culte radiofònic, que inclús eren difosos i amplificats en les discoteques de més rabiosa actualitat de l’època. A banda de Porcar, altres veus emblemàtiques de la ràdio en català es van coure i modelar en el forn de RAC 105. Conscient que en el tinter em deixo molts noms, esmentar les passes d’una jove i enèrgica Sílvia Tarragona. Als pocs anys de punxar discos a l’estudi de RAC 105, va ser cridada per cobrir a Catalunya Ràdio la Nit dels ignorants, i a posteriori donava el salt definitiu a RNE.
No és cap disbarat afirmar que a l’ombra de RAC 105 i a càrrec dels pressupostos públics, es va anar fornint un conjunt de veus, algunes amb una experiència prèvia en altres ràdios, que poc a poc van esdevenir una mena de denominació d’origen del canal musical. En aquest punt, no deixaré d’esmentar, també, que l’única freqüència de titularitat de l’antiga Ràdio Associació era la de Barcelona, el 105 de FM, mentre que els dials per on es podia captar el programa de RAC 105 a la resta de Catalunya ja van ser propietat i concessió al Grup d’Emissores de la Generalitat. Per tant, RAC 105 va ser, fins a finals dels anys noranta, una marca, una fórmula i un filó d’audiència auspiciat i financiat pels pressupostos públics de tots els catalans.
No cal ser cap expert en gerència publicitària per valorar el cost que té en termes econòmics la consolidació d’una marca comercial de prestigi entre la clientela. Si més no, això és el que deuen haver estimat els actuals propietaris de Cacaolat, que després del batibull a l’engròs hagut amb la subasta i l’adquisició de la firma de batuts de cacao, el primer que han fet ha estat pagar una costosa campanya publicitària, quan encara no havien posat el primer peu a la societat. Doncs bé, tot aquest farcell tan llaminer de RAC 105 (marca, presentadors, cartera de clients, fórmula musical) es va regalar de la nit al dia al Grup Godó, sota l’aparent i inocent argument que els pocs i envellits membres de l’entitat que encara ostentaven la titularitat de la freqüencia (només a Barcelona, com abans he dit) i el nom de marca s’havien deixat captivar per una nova proposta d’explotació provinent de l’editor de La Vanguardia. I davant d’això, la direcció de Catalunya Ràdio, enlloc d’actuar amb fermesa com ho faria qualsevol empresari en defensa del seu preuat producte, defensant la continuïtat de la ràdio-fórmula i dels professionals formats a la casa, ni que fos sota una altra marca i emblema, què va fer? Doncs molt senzill, es va dedicar a acotar el cap a les ordres provinents de Palau, abandonant a la seva sort la majoria de treballadors de RAC 105, als qui sense cap mena d’embuts se’ls va convidar a marxar cap al grup Godó, com si un farcell més deRAC 105 es tractés, sota l’amenaça d’ésser acomiadats si optaven per quedar-se. El frenètic traspàs de RAC 105, des de l’esfera pública a les mans de Godó, va ser un espoli de patrimoni públic en tota regla, fet sota la manipulació de la bona fe d’un grup d’octogenaris fundadors de l’antiga Ràdio Associació, als qui se’ls hauria fet creure que el Titànic es reflotaria per dur-los de passeig. Un espoli fet amb l’aquiescència de la majoria grups parlamentaris de finals dels noranta, des del PP (aquests per descomptat), fins a Iniciativa per Catalunya. Sempre recordaré com, en una trobada del Comitè d’Empresa de Catalunya Ràdio amb diferents grups en el Parlament, el secretari general de la formació eco-socialista ens va etzibar que La Vanguardia era “massa gran i poderosa” per enfrontar-s’hi. I sempre tindré molt present, i n’estaré infinitament agraït, que la mobilització i consciència dels treballadors de TV3, per la manera que els companys de RAC 105 quedaven desemparats, va ser clau per obtenir unes condicions de sortida de Catalunya Ràdio més faborables per al col•lectiu del canal musical.
En definitiva, el regal de RAC 105 a l’editor de La Vanguardia va representar la llavor d’una gestió en el sí de Catalunya Ràdio marcada per la laxitat amb la nova competència i la permanent fugida de les veus de més entitat del mitjà, com Jordi Basté i Toni Clapés. Però ara, i vist amb uns quants anys de perspectiva, podem asseverar que va representar la primera pedra en aquest procés de desconstrucció de la Ràdio i la Televisió Nacionals de Catalunya.

Martí Cuní ha estat membre del Comitè d’Empresa de Catalunya Ràdio i del Consell assesor de programació de la CCMA.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Els comentaris estan tancats.