Nous comentaris deixats pels signants del Manifest

Com a catalana que sóc,defensaré sempre la meva llengua i cultura, ja que n’estic molt orgullosa i hem de lluitar pel que realment val la pena i no ens deixarem vèncer per ningú. TV3 i Catalunya Ràdio han de seguir endavant. Roser

En moments com els que estem passant, ens cal una televisió i una ràdio públiques potents, independents, crítiques i amb una visió de nosaltres i del món on vivim feta des dels nostres referents, i que ens permeti conèixer-nos i fer-nos conèixer des d’aquí, sense intermediaris i sense interferències. Jordi

Les relacions entre CiU i el Grup Godó. Josep M. Carbó

Les primeres relacions entre CiU i el Grup Godó tenen tots els ingredients de la novel·la negra. El Grup Godó havia apostat per la TV privada quan es van concedir les primeres llicències i Javier de Godó va presidir Antena 3 des de la seva inauguració el 1990. Les tensions entre socis i la desconfiança envers l’equip dirigit per Manuel Martín Ferrand van dur al Conde de Godó a contractar l’exagent secret Mikel Lejarza, (“el Lobo” infiltrat a ETA els anys setanta) perquè espiés els seus col·laboradors més immediats de qui no s’acabava de refiar. Es va endur la sorpresa de descobrir que alguns dels càrrecs del seu grup amb qui estaven conspirant era amb “El observador”, el diari creat per Lluís Prenafeta el 1990 i que durant tres anys va intentar expressar els interessos de CiU en castellà i competint amb “La Vanguardia”, a qui CiU havia tallat el 1986 les ajudes que el cas Casinos havia aflorat perquè considerava que el diari no coincidia amb els seus interessos. Godó els va destituir i dos d’ells, Albert Garrofé i Carlos Fajardo, van passar efectivament a col·laborar amb “El observador”. L’espionatge es va ampliar a càrrecs públics i el cas va esclatar el 1993, quan la policia va detenir Mikel Lejarza i el Conde va haver d’anar a un judici el 1995 on finalment va ser absolt.

Marató en favor de Catalunya Ràdio i TV3. Andreu Mayayo

Jordi Pujol va atribuir a la televisió els mals resultats electorals, per darrere de socialistes i de comunistes, en les primeres eleccions de l’any 1977. La mateixa nit electoral va declarar que “hem equivocat el nostre objectiu, en comptes de reclamar la Generalitat, havíem d’haver reclamat la televisió”. Cal entendre, doncs, la prioritat del ja president de la Generalitat de posar en funcionament Catalunya Ràdio i TV3 l’any 1983, mitjans als quals els seus adversaris atribuiran la majoria absoluta de CiU l’any 1984.
Més enllà de la discussió sobre si els mitjans de comunicació de la Generalitat es van concebre com un instrument partidista, la creació de l’actual Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Estratègia d’afebliment de Catalunya Ràdio i TV3: anar provant fins on aguanten els atacs. Gabriel Jaraba

Fa algunes setmanes vaig escriure un article en el meu blog en el que afirmava que la política de la CiU actual per als mitjans de comunicació era la del PP. A algun company de professió li va semblar una afirmació exagerada, coneixedor de la meva manera apassionada d’expressar-me. Bé, doncs aquest dimecres 1 de febrer s’ha reunit la ponència del projecte de llei de modificació de diverses lleis en l’àmbit de l’audiovisual  i, acceptant una esmena del PPC, CiU ha pactat amb els populars adoptar el compromís de reduir “de manera progressiva” la publicitat a Catalunya Ràdio fins a fer-la desaparèixer, i també mantenir la disminució dels anuncis a TV3. Tot i això, Francesc Homs, portaveu del Govern, ha declarat l’endemà que és “impensable” retirar la publicitat de TV3 i de Catalunya Ràdio “en aquest context” i ha defensat que els mitjans públics catalans mantinguin, si més no mentre duri la crisi, la doble font de finançament actual, a través d’anuncis i de les aportacions de la Generalitat.