MÚSICA I TELEVISIÓ PÚBLICA, Luís Hidalgo

Afirmar que la televisió pública ha de difondre la música popular –i fem servir el concepte “popular” com a sinònim de “pop”– exigeix prèviament un parell de precisions a fi i efecte de contextualitzar la situació en què ens trobem. Això és així perquè la música pop acostuma a ser considerada com un producte exclusivament de mercat i es deixa doncs que sigui el mercat mateix, i només el mercat, el que en determini la dimensió. Es considera, doncs, que només les músiques folklòriques i les anomenades “cultes” han de ser objecte de la intervenció dels mitjans públics, que han de deixar la música pop sota el control del mercat i de les modes.

El mercat. Aquest és el déu de la nostra societat. El mercat és aquell ésser inabastable, superior, inqüestionable, que delimita les fronteres de la nostra existència. És capaç de regular els seus propis apetits i té com a finalitat la satisfacció de les nostres necessitats. Els actes polítics de la majoria dels nostres representants assumeixen, amb ànim o desànim, aquestes afirmacions.

La cultura. Els diccionaris acostumen a definir-la com a “conjunt de formes de vida i costums, coneixements i grau de desenvolupament artístic, científic, industrial d’una època, grup social, etc.”. Dit d’una manera més planera, la cultura és aquella producció del cervell humà que ens permet ser precisament més humans, que fa més rica i plena la nostra relació tant amb nosaltres mateixos com amb la resta d’humans i també amb la resta d’éssers vius del planeta, així com amb el mateix planeta. Tothom està d’acord a l’hora de valorar la importància de la cultura. Fins i tot si partim d’una altra accepció dels diccionaris, la que considera com a cultura “el conjunt de coneixements que permeten a algú desenvolupar el seu judici crític”. La cultura és intocable, s’ha de preservar, afavorir i dinamitzar. La cultura és el nostre DNI personal i col·lectiu, el mirall a través del qual ens contemplen els altres i a través del qual ens mirem a nosaltres mateixos.

Economia de mercat. És la nostra. La definim? El diccionari diu que es tracta d’un sistema econòmic en què les decisions tendeixen a obtenir el més gran benefici econòmic segons els preus de l’oferta i la demanda. No cal tenir una especial capacitat de deducció per entendre que la recerca del benefici econòmic no necessàriament està vinculada ni amb el desenvolupament del sentit crític, ni amb la relació equilibrada amb el nostre entorn, ni amb la producció de béns culturals que no tinguin el benefici com a darrera i generalment única finalitat.

En aquesta situació, ¿quin és el paper que han de jugar els mitjans públics de comunicació en relació amb la cultura i amb la música, fins i tot la pop, com a part d’aquesta cultura? Probablement el que han de fer és no cedir-la exclusivament a les lleis del mercat, que són aquelles que, lícitament, només persegueixen el benefici econòmic.

Respecte. Parlem ara d’això. Què és el respecte? Acudint un cop més al diccionari, respecte és tenir mirament i consideració.  Com  que en la nostra economia de mercat ja es té aquest respecte envers els productes que li donen sentit, –i que precisament perquè estan concebuts per ser rendibles ningú no gosa qüestionar-ne el sentit–,  qui s’encarrega de fer respectar els productes culturals que no només tenen com a objectiu el benefici econòmic o que no posen aquest objectiu com a prioritari? Què en fem, per exemple, de totes aquelles manifestacions que tenen més a veure amb nosaltres i amb la nostra manera de veure el món que amb el fet de resultar rendibles? Només volem coses que tinguin valor al mercat? No té sentit cap altra manifestació humana que no sigui un producte obertament comercial? Si la resposta és no, tanquem immediatament tots els mitjans públics de comunicació: no serveixen per a res. Si, per contra, creiem que l’esperit humà no només batega darrere una finalitat lucrativa, defensem els mitjans públics de comunicació com a únics garants d’un concepte de col·lectivitat diversa, viva, diferent i respectuosa. No som el que comprem. No hauríem de ser-ho.

Música pop, mercat, cultura, economia de mercat i respecte. La música pop no només són aquelles cançons que abans, quan hi havia llistes de popularitat, servien per tractar el consumidor com una persona sotmesa als dictats de la moda. La música pop és també, triomfi o fracassi en termes de popularitat, una manifestació cultural, una petita radiografia de la nostra societat, de les inquietuds que la caracteritzen, de les seves esperances i de les seves frustracions. Els anglosaxons ja n’han pres nota, d’això, i moltes vegades s’expliquen a la resta del món a través de les seves cançons, dels seus propis corrents artístics i dels seus moviments musicals. Què són els Beatles si no una afirmació de les expectatives vitals de la generació de la postguerra a Anglaterra? Es podrien entendre The Clash  sense el thatcherisme? No és The Streets el reflex de les generacions dels dissabtes a la nit a casa amb menjar xinès a domicili, mp3, porros i videojocs?

Catalunya, com a  país petit, com a expressió d’una diversitat cada vegada més en perill, hauria de prendre nota d’aquesta afirmació cultural expressada a través de “cançonetes”. I manifestar aquesta personalitat no és una tasca que el mercat pugui fer directament, perquè no és la seva finalitat, o, en tot cas, ho farà amb llistes i elogis que buscaran, exclusivament, augmentar les vendes. Aquesta tasca és un objectiu, o com a mínim hauria de ser-ho, dels mitjans públics, que s’haurien d’encarregar de testimoniar, analitzar, difondre i defensar el respecte a aquestes manifestacions de vitalitat cultural.

Prenem un exemple ara de l’actualitat, l’anomenat “nou pop català”. Sense entrar en disquisicions sobre l’encert de l‘etiqueta, és clar que parlem de grups formats per joves que en general tenen més de trenta anys, que han estudiat, que s’adrecen a un públic de la seva generació, que són fills d’una classe mitjana urbana que precisament està en crisi, que musicalment tenen una mirada sobretot costumista i que sonen a pop i a folk, com si es capbussessin en la tradició musical iniciada a finals dels seixanta pel Grup de Folk. Això no s’explica amb llistes, això s’explica amb programes musicals on l’anàlisi vagi més enllà de l‘habitual cridòria de presentadors “dinàmics” i “moderns”. Ara per ara, sembla que aquesta explicació no cal, sembla que no cal explicar-nos ni davant dels altres ni davant de nosaltres mateixos. Per sort no serem aquí quan, posem per cas, d’aquí trenta anys un periodista estranger vingui al que quedi de TV3 a demanar informació sobre Manel o Mishima. No serem aquí per respondre que només en tenim uns quants concerts i que ens falta tota la resta. Algú haurà de dir que, quan aquests grups funcionaven i triomfaven, la televisió pública creia que la música pop era un un àmbit que només el regulava el mercat.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Els comentaris estan tancats.